Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 d’octubre 2011

UNES IMATGES DE RUBIELOS DE MORA






























Demano disculpes als seguidors/es del “blog” per la meva demora en actualitzar-lo. A vegades ho haig de justificar mer motius tècnics i altres, ho reconec, degut a una certa deixadesa.
En agraïment al vostre interès i lleialtat, us obsequiaré amb unes fotografies del poble de Rubielos de Mora, on va néixer el Sr. Esteve Barrachina, mestre que va ésser de la nostra escola pública. Portat pel record, no pas per la coneixença ja que no vaig tenir aquest plaer, sempre em rondava la idea de fer una visita a aquest poble de la província de Terol, quasi bé fregant a la de la de Castelló.
Em va agradar, sortosament avui la majoria de pobles ofereixen al visitant una ben cuidada imatge. Rubielos de Mora no és una excepció; carrers ben arranjats i les cases, algunes d’elles senyorials, molt acord amb tot el conjunt monumental. Hi arribarem quan celebraven la seva festa i sembla ésser que hi ha per costum reunir-se sota aquest bonic arc del torreó que dóna entrada, per cantar, ballar i xarrupar un bon vinet.
Per tant, la primera sensació va se festiva, alegre. Com a curiositat i mostra de bona germanor, junt amb les diferents imatges, penjo aquesta fotografia d’un porró. Tan singular parella estava damunt la taula de la fleca del poble, entre el ben encrostat pa i les suculents pastetes que acostumen a coures en tots els forns dels pobles que guarden una certa solera tradicional. Un bon lloc i uns bons ingredients per complaure el paladar i per estovar la gargamella, segons siguin les preferències de cadascú
.

LA RUTA DE LES DONES DE SITGES

Ha calgut el pas dels anys per integrar recorreguts placentaris de la vida quotidiana en la denominació diversificada del que anomenem rutes. Fa temps, en aquest mateix espai, vaig aplegar aquesta diversitat de caminades sota la denominació: la ruta del colesterol. Perquè es pretén poder cremar tot el que de dolent es barreja dintre de les nostres interioritats. Una denominació, però, que no s’ajusta ben bé als aspectes pels quals motiven fer el recorregut, perquè no tothom té la necessitat de cremar els malèfics sobrants, a la simple passejada es pot denominar: la ruta d’estirar les cames. Sigui quina sigui la finalitat, la ruta que ofereix el nostre bonic i relaxant contorn, en termes més generalitzats, la podríem vendre com: una ruta per Sitges. Que es complementa amb; la ruta dels americanos, la ruta del Sitges íntim...
Però ara bé, amb la complicitat la regidoria de Benestar i família i El Retiro, presenten una nova edició del cicle “Entre Dones”. M’imagino que també entre la veu popular no hi mancarà el maliciós afegitó: “entre dones et trobis”. No obstant trobar-se entre dones, ahir dijous, haurà estat com fer un repàs a la història del nostre poble, a peu de carrer, amb dones sitgetanes que han explicat les seves vivències i records. Dones que per portar una vida tan lligada a la seva família, als costums de la vida pobletana, sense adonar-se’n, han assolit una popularitat, uns coneixements, que encara avui són tingudes com un referent del sitgetanisme viscut amb la normalitat que podia representar, per exemple, emblanquinar els baixos de les seves cases i escombrar el seu tros de carrer, entre altres dinàmiques pròpies del dia a dia.
Que amb el pas del temps i una suposada modernitat, l’escombra s’ha canviat per aquestes sorolloses màquines que de bon matí desperten al veïnat amb la intenció de netejar el carrer, però deixant-se molts racons. Ara que en torno a parlar, el full de ruta de dues sitgetanes és admirable. A elles m’he referit en altres ocasions, veïnes del carrer Jesús, la Maria Matas i la Ramona Vendrell. Són de les poques sitgetanes que deuen quedar, en el centre de la vila, que encara escombren el seu tros de carrer, oferint una imatge de poble.
Per la ruta de les dones sitgetanes hi trobarem la flor i la nata d’un Sitges entranyable, lliurat al treball, a la convivència veïnal. A la contemplació del pas del temps, mentre cosien darrere els vidres i al carrer hi regnava la xerinola de la mainada que jugaven. I en molts casos amb el remor persistent de les màquines de cosir sabates i que abans de tancar les fàbriques de calçat es disposaven a anar a portar la marrada, com la Paquita Ferrer que tots la coneixem per la Paquita de can Muiño, dona popular i eficient enllaç entre la fàbrica i les maquinistes. I dones festives, com la Vargas que vivia al carrer Sant Sebastià i per Carnaval transformava la no gaire agraciada personalitat en un bellesa exuberant que feia anar de corcoll a més d’un. Veïnes del mateix carrer eren les germanes d’en Tirano. Altes, una referència que les feia elegants en quant el vestir. Era l’època en què les senyores lluïen complerts i llargs abrics, els quals es completaven amb un ample coll de pell. Hom recorda a les germanes Torrents, l’Eulàlia i la Josefina, filles del sastre del carrer Major. També a la senyora Manaleta Lluís, esposa del Sr. Manel Benazet. Un abric damunt les seves espatlles les afavoria i els hi conferia un toc de distinció, flairós a naftalina.
Quan s’esqueia, però, les dones sitgetanes gaudien dels dies de festa, sobretot d’aquells balls de tarda que organitzaven Prado i Retiro. Hi havia el costum que dues dones, amb els respectius marits, obrien els balls de les Societats, en quant el Prado tenien l’exclusiva la Maria i en Virgili, masovers de l’hort de can Falç. Pel que fa al Retiro, l’Avelina i el seu marit en Jaume Fontfria més conegut per en Mec. Elles consolidaven un moment entranyable del vesprejar, quan al so de les orquestres, animaven a sortir a la pista a la resta de les parelles.
Més en la intimitat de les llars, en una ruta per l’entorn de l’Ajuntament i la parròquia, les dones que hi han viscut conformen una pàgina important d’aquesta popularitat que cerquem. La més institucional, la Lola de l’ajuntament, que va viure en les interioritats de la casa de la vila, aliena als debats de la corporació de torn, si més no molt integrada en els costums que es vivien de portes cap a fora. Davant per davant, la Sra. Adela Virella va viure entre el taconejar de les sabates i la seva poesia, elegant, sensible i entenedora. La seva jove, la Maria Rosa Balcells, sempre implicada amb les feines de la llar i de la botiga, ha mantingut el reduït balcó de casa seva sempre florit, un exemple de la sensibilitat de les dones al posar flors en els seus balcons. Com l’Antonieta, muller d’en Pepito gitano, que mantenia el balcó “a palo seco”, però disposava la persiana de corda damunt de la barana, una altra característica de la majoria de les cases. En els baixos d’aquesta casa hi continua vivint la Pilar Queralt, més coneguda per la Pili de can Badia, pels anys que va treballar en aquella propera botiga de queviures. En el pis de sobre la Montserrat Ferré , vídua Carbonell. En la mateixa vorera hi vivia, en aquell singular casalot, la Josefa. Havia nascut a Cuba, dona de grans davantals que ni es treia quan sortia al carrer per anar a buscar l’espòs, en Pepitu, home que anava hi venia del Baluard, amb la seva gorra, una inseparable pipa a la boca i les mans creuades darrera l’espatlla: En el pis de sobre hi vivia la Pilar, mare dels i les Anaus. Una dona que matinava perquè s’encarregava de cobrar la cadira des de la primera missa. A frec del Baluard hi va viure la popular Mercè de can Pans amb la seva filla i en el pis, la Sr. Consol que venia roba. Era majordona de mossèn Pasqual Prats, l’Ampáro, una dona més aviat del morro fort. Encerclant la casa gran hi va viure una temporada una dona que dibuixava amb un estil molt propi, la Lola Anglada Sense oblidar-nos de les bibliotecàries les quals, complint un horari s’hi han alternat, com la Pilar Casas, la Lolita Mirabent, ajudada per la seva germana Rosa, la Maria Savorit i la Núria Amigó. En les entranyes de l’antic mercat hi tenia la vivenda la Sra. Tomasa, era la protectora de tots els gats del veïnat. Per tancar el cercle veïnal, la Carmeta de can Quildo qui a més de despatxar a la pastisseria, ella i l’Hermenegild, els diumenges, tenien cura de la cantina del cinema Rialto. Continua darrera el taulell l’Annita, la seva jove.
Una dona que per aquestes vigílies de Tot Sants embolcallava la tradició amb paper de solfa, era l’Angeleta dels ous. Asseguda al fons d’aquell llarg i estret passadís del seu negoci, amb un sac de castanyes ja torrades, pel seu marit, en Ramonet, oferia una imatge molt adient amb la diada. El paper de música per embolicar el subministraven a can Torrens. Amb dues dones prou conegudes. Com també ho eren dues veïnes de la castanyera, l’Enriqueta de les flors i la Pepeta de cal conco. Sí ja sé que d’aquesta plaça em deixo unes altres de molt peculiars. Però és que sempre les anomeno i em fa cosa tornar-hi. Ho han endevinat.
Ho he de deixar aquí, potser la ruta de les dones de Sitges tindrà continuïtat, tot fent un altre tomb per casa, perquè la ruta i les protagonistes dóna per omplir moltes pàgines.

J, Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2011 )

DOS ANIVERSARIS

Durant el mes d’octubre de l’any 1986 van coincidir dos esdeveniments rellevants. El primer va tenir lloc el dia 4 d’octubre, era dissabte, a la nostra vila s’implicaren un nombre important de conciutadans que a l’hora indicada s’assegueren a taula. Un fet normal si ens referim a una taula qualsevol, perquè, quan s’escau l’horari de les menjades, les taules assoleixen un protagonisme vital. Aquesta, però, era una taula que sortia de les mesures més o menys convencionals, pretenia ésser, poca broma, la taula més llarga del món. La que va aplegar més comensals, des de sota la Fragata fins a Terramar. El plat estrella que es va servir va ésser el xató, tot i que el menjar es suposava que era una cosa secundària, es tractava d’aconseguir el record en quant a la llargada d’una taula útil, vull dir que servis per asseure comensals a l’hora de dinar. Fou un èxit en tots els aspectes, el rècord s’aconseguí. Gràcies al plantejament, la col•laboració, l’assistència massiva i fins i tot la climatologia hi va voler posar de la seva part, lluint un sol d’aquells que impregnen d’aquesta lluminositat tan característica en el nostre poble.
Aquest any s’han complert 25 anys d’aquella simpàtica gesta, per la qual el poble es va convertir en notícia que se’n va fer reso fins i tot la premsa internacional. I el nom de la vila va quedar escrit en el populós llibre dels rècords Guinees. Iniciatives que repercuteixen en l’estímul de totes les persones que hi van participar, perquè aquest muntatge va representar moltes hores de planificació i feina que un voluntariat abnegat i ben disposat, va saber desenvolupar amb eficiència en el moment de mobilitzar i implicar a tanta gent. Avui, vint-i-cinc anys desprès, tothom que hi va participar manté viu aquella imatge, la d’una taula que s’estenia al llarg de tot el passeig, una imatge insòlita que els documents gràfics s’han encarregat de perpetuar. La meva col•laboració d’aquell dissabte, encara no s’aixoplugava en el tomb per casa, la vaig titular “ La Taula”. I l’encetava amb aquesta frase tan popular: “ a la taula i al llit al primer crit”. L’oportunisme em va valdrà sortir a la portada.
Amb pocs dies de diferència, el 17 del mateix mes, al migdia, tots estàvem pendents de la televisió que, en una connexió amb directe amb Lausanne ens permetria conèixer la ciutat que seria l’encarregada d’organitzar el Jocs Olímpics del 1992. Una candidata ens era molt propera. Sembla que ho vegi, el Sr. Samaranch, davant el faristol, obrint un sobre, intentant donar un caire enigmàtic a la situació, respiració continguda per part de tothom, una mica de titubeig al pronunciar les primeres paraules, on semblava que el silenci les volgués ofegar i finalment: “ a la ville... de Barcelona”. Un anunci que va fer esclatar de satisfacció a tots els qui, d’una manera o altra, hi estàvem identificats.
Aquesta notícia em va agafar en un poble de l’Aragó, Used, on va néixer la Carme. Que està situat a pocs kilòmetres de Daroca i enfront a la llacuna de Gallocanta. Ens trobàvem en el menjador de la casa , davant un televisor en blanc i negre i sense Internet, no existia, per poder recavar en l’esdeveniment, ni telèfons mòbils, encara vivíem una mica tranquils. Com es tracta d’un poble de no masses habitants i Barcelona es troba lluny de la seva situació geogràfica, l’anunci no generà masses mostres d’entusiasme en aquell indret, com si no anés amb ells. La meva implicació amb aquest setmanari, va propiciar que de seguit vaig sentir la necessitat d’escriure sobre el tema, ho vaig enllestir allà mateix, emplenant un parell de folis, sense utilitzar la màquina d’escriure, amb la meva cal•ligrafia. El vaig titular: “Anells Olímpics”. Un familiar que és molt crític amb les meves col•laboracions, em recorda sovint que ha estat un dels millors articles que he escrit. Seria per l’eufòria que s’apoderà de mi i per la dificultat de trobar-me lluny de Sitges per poder viureu de prop.
Vint-i-cinc anys d’una data que forma part de l’historia de l’esport i que va canviar molts aspectes de la ciutat de Barcelona i rodalies. Els més destacats, a banda de les instal•lacions olímpiques, foren les millores en els accessos a la capital, on es van construir les rondes: la de dalt i la del litoral, convertint-se en un alleugeriment important del tràfec rodat. En el any 1992 també es va inaugurar un tram de l’autopista de Barcelona a Sitges, travessant el Massís de Garraf per uns túnels. Aquesta obra, tot i l’abusiu import que s’ha de pagar per travessar-los, va representar una millora molt notable en quant a la comunicació entre la capital i el nostre poble. Van ser uns anys d’intensa activitat, en què Barcelona va agafar un impuls i una projecció internacional que li va permetre convertir-se en un destí preuat per molts dels turistes que encara avui la visiten.
Sitges no va quedar al marge, la capital i la vila van escurçar distàncies i per tant es va reduir el temps emprat en completar el trajecte. Aquest apropament, el nom, la situació, va fer que molts esportistes d’elit, autoritats, organitzadors, lloguessin torres, a preus importants, per residir-hi mentre van durar els Jocs.
I també, des de, que han millorat les comunicacions per carretera s’ha notat en el nombre de visitants, sobretot durant els caps de setmana i dies festius. L’èxit aconseguit amb l’organització dels Jocs va permetre, durant uns anys, viure de la rifeta. Hi havia feina, alegria i tot el que comporta una situació folgada de benestar. Com una injecció de vitamines que revifaren els ànims d’una societat que s’abraçava als nous avanços estructurals i tecnològics. Caminant de bracet amb els països més capdavanters.
Una vegada es posà colofó al revulsiu que viu Barcelona, la “depressió” post festa no trigà a assetjar aquell ambient d’eufòria i es cau amb la crisi del 1993. Molts ni la recorden, seria suau i molt passatgera. Perquè de seguit ens vam refer i tornà l’alegria immersos, en diuen, en la “bombolla immobiliària”. Embolica que fa fort.
Vint-i-cinc anys després, hi ha més feina en plegar-les que fer-les caure. El panorama ha canviat substancialment. La taula més llarga del món forma part del record i després de tants anys ja tot està més que paït. Tot i que per a uns quants la digestió no va ser del tot bona, perquè els hi va produir unes caguetes que els va postrar a la tassa del inodor, fins que van fer net. Pel demès tots sabem i patim moltes de les conseqüències d’aquesta ferotge crisi.
Avui, mirar endavant produeix incertesa, com serà el mon dintre de vint-i-cinc anys més? Es produiran canvis en el benestar de la societat i en molts altres aspectes , tardarem a que la roda torni a girar amb la mateixa velocitat que abans. El futur és incert, però encara ho és més el desenllaç d’aquesta mala maror que regna. Només una disciplina esportiva, optimista i emprenedora pot contribuir a que quan faci 50 anys dels Jocs de Barcelona, aquell esperit triomfal hagi permès vèncer part de les dificultats. De moment aquestes dues dates han assolit un aniversari important i digne d’ésser recordat.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges, el 21 d'octubre del 2011 )

RUBIELOS DE MORA






Els pobles de l’Aragó disposen d’una de les barreges més sensacionals de la convivència humana i patrimonial : la llum, el color de la terra, la força del paisatge, la construcció peculiar de les seus més portentosos monuments. Passant pel tarannà de la seva gent , el deix de la seva parla i un folklore molt característic, entre altres.
La província de Terol és allargada i s’estén fins a les estivacions de Castelló, per una vall que s’aboca al mar, passant de les frescor d’aquells indrets a les terres càlides de la costa de Llevant. I deixant enrere pobles tan bonics com Mora de Rubielos i Rubielos de Mora, en les ribes del riu Mijáres. Curiosament Sitges està agermanada amb un poble d’aquesta província, amb Andorra de Terol. Terra d’on prové el nostre amic i artista en Manuel Blesa, el qual ha pintat infinitat retrats a l’oli dels habitants d’aquelles contrades, així com el singular personatge del Pastor d’Andorra”. Com a curiositat d’aquests lligams, cal destacar que l’Amàlia Caballé, filla de la Presenta i del Sr. Caballé, es va casar amb el ferrer d’aquella vila i se’n hi va anar a viure. Sense perdre, però, contacte amb el seu poble, relació enfortida pel fet de l’agemanament
En la vida de les persones hi conflueixen un seguit de coincidències, on algunes fan honor a l’antic refrany: “La tierra do me crié démela Dios por madre./ Al buen varón, tierras ajenas su patria son”. Quelcom semblant li va passar al Sr. Esteve Barrachina Benages que va néixer a Rubielos de Mora a l’any 1853 i va morir a Sitges l’any 1939. On hi va arribar destinat com a mestre d’escola a l’any 1905, procedent de Batea ( Tarragona ). Va ésser a Vilafranca del Campo (Terol) on es casà amb Maria Esquiu Colás. El matrimoni va arribar a tenir tretze fills, dels quals només set arribaren a una edat adulta.
Segons cròniques el defineixen com a home pulcre en totes les seves dedicacions, inquiet, encuriosit per l’entorn. Amb tantes bones predisposicions va saber transmetre les seves inquietuds als seus alumnes, fins el punt que els va inculcar a interessar-se, estimar les coses de casa. Entre elles la seva geografia, de manera que els va implicar a entrar en contacte amb la toponímia local. Com que els familiars, de cada un d’ells, hi estava identificat: per l’ofici, o per l’assentament en el lloc on vivien, el mestre els va encarregar que rescabalessin entre els coneixements dels seus tutors i d’aquesta manera poder aportar una valuosa informació a la tasca de recerca. Un interès col•lectiu, rere el qual es pot dir que els deixebles es van convertir en mestres del seu mestre. El treball donava els seus fruits i tots van aprendre a estimar, encara més, cada racó de la vila. L’obra, en castellà, l’anà publicant el mestre en el diari local, del qual ell n’era el fundador i que sortia una vegada al més, sota un nom tan nostre com ho és: La Fita. El març del 1993 ha estat editat pel Patronat Municipal Sitges Comunicació, amb el seu títol original :Geografia Local de Sitges. Traduïda al català i formant part de la col•lecció de Quaderns de Sitges. Amb nota introductòria del seu net, Ventura Sella i Barrachina.
Rubielos de Mora, avui, és un poble molt ben conservat. Amb bon criteri a l’any 1980 li van concedir el privilegi de declarar-lo Conjunt Històric – Cultural. Els seu gran nombre de palaus, cases senyorials, esglésies, ermites i la seva singular portalada d’entrada, el fan mereixedor del títol que ostenta. Hi vaig passejar amb tota recreació i amb la satisfacció que em trobava en un poble que ha tingut, amb la persona d’Esteve Barrachina, un fort vincle amb el nostre. També des d’aquest indret van estar destinats a la caserna de davant el cementiri, servidors de l’ordre. De retorn visitàrem Mora de Rubielos , el poble que inverteix els dos termes en la seva identificació. El presideix un espectacular castell, als peus del qual s’alça una interessant col•legiata. El rector de la qual, mogut pel interès de saber de la procedència dels visitants, ens va fer saber que en el poble hi viu un tal Pepe Barrachina, molt popular, però que no hi vam poder coincidir perquè , en aquell moment, n’estava absent. Llàstima, ja que potser hagués pogut aportar més detalls del cognom i de l’arrelament en aquests dos pobles.
Una de les netes del mestre d’escola, la Carme Barrachina, no fa gaire que ens ha deixat. A la Carme sempre la va acompanyar una mirada enjogassada, l’espontaneïtat, tan comuna en tots els Barrachines i una estima especial per les coses de casa nostra. A més, va tenir el privilegi de compartir-ho amb la nombrosa clientela que acudia al seu emblemàtic establiment de la Torre de les Hores.
Emmaridada amb l’Antonet Pañella va redescobrir l’harmonia dels millors compassos dels ballables d’aquella època, així com les composicions que el marit aportava a la nostra dansa. Fundador que va ser de l’orquestra La Gran Gala, composta per músics d’aquí i que va portar la música arreu.
Tal com ho va fer en Janio Marti, si més no aquest dedicat en exclusiva a la música, la seva orquestra ha actuat en les millors sales de ball i en quasi tots els envelats de Festa Major. Ens acaba de deixar un altre mestre, ell no es va dedicar a l’ensenyament, però ho era per les seves doctes aptituds per la música. I pel seu tarannà, també afable i cordial.
Uns i altres mestres de la vida, on hem aprés que estem aquí de pas, no obstant quan és el moment de marxar sempre ens ve nou. Sobretot ho hem pogut constatar el darrer cap de setmana, perquè en poc temps de diferència ens van deixar molts amics i veïns, amb els qual havíem compartit vivències i ensenyaments.
J. Y. M.






( Publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'octubre 2011 )

LA BLANCA PANTALLA

Vaig deixar el tomb de la setmana passada quan el tast que ens proposaven havia estat d’allò més suculent i ambientat. Amb tot, però, la meva intenció va estar encaminada a intentar oferir, a grans trets, com ha evolucionat els costums de cuinar i menjar. Abans de endinsar-me en la temàtica del cinema, reprenc el fil del anterior article perquè també hi ha unes determinades coincidències amb el tema d’aquesta setmana.
Era igualment importat l’horari de les menjades, els qual venien determinats pels quefers laborals i dels dies de festa. La jornada laboral de les fàbriques de calçat, que és la industria que predominava, s’acostumava a regir per unes normes que els “pitos” s’encarregaven d’anunciar i limitar: de 8 a 12 i de 14 a 18. Horari que altres industries prolongaren l’hora de plegar al migdia fins a les 13 i a la tarda fins a les 19, començant també una hora més tard, a excepció dels paletes que la franja per dinar es limita de les 13 a les 14. Això equivalia a que quan el treballador arribava a casa pràcticament havia de tenir el plat a taula. Aquesta exigència obeïa també a una altra raó, al costum que hi havia d’anar a fer el cafè a les respectives Societats, immediatament desprès de l’ultima queixalada. Aquesta dèria es manifestava amb aquests locals plens de socis que aprofitaven la més mínima per fer-hi cap.
Igualment passava amb el sopar, el costum era no engegar-lo gaire tard, als voltants de les vuit del vespre, fins i tot més aviat. Un cop acabat els homes tornaven a pirar cap el Prado o el Retiro, aquesta vegada amb més temps per tal de poder fer la partideta o jugar al billar. Impàs que les mestresses de casa aprofitaven per desparar la taula i rentar els plats.
Aquesta rutina es podia veure alterada els diumenges, no obstant l’hora de dinar poc es modificava, les famílies aprofitaven, segons l’època de l’any, per gaudir la tarda del dia de festa, dedicant-la a compartir aficions. La més sana era anar a passejar, tanmateix la que feia una mica més d’extraordinari era anar al cinema. Raó per la qual es dinava aviat. I sortint s’enllaçava amb el ball de tarda.
Aquests eren un costums bastants generalitzats, però també existia la dèria pel futbol. En aquest cas, rarament eren aficionades les dones, per tant es tornaven a quedar a casa. Curiosament, vist des d’aquesta perspectiva, hom s’adona que les mestresses de casa gaudien d’escassos privilegis, tots els dies trafegant en un treball que no és agraït ni remunerat. Mentre els homes anaven i venien d’acord amb els seus costums.
El cinema va ser un reclam que en certa manera va propiciar una complicitat que permetia sortir després de dinar, en aquelles tardes fredes de l’hivern, sabent que en la sala estarien calentets, mentre es gaudia d’aquelles pel•lícules que van fer furor entre els més aficionats i públic en general. Anar al cinema feia festa, era el complement a la mica d’extraordinari que es feia per dinar, amb el cafè pres a corre-cuita per tal de no fer tard.
Mentre convilatans d’oficis diversos, prenien posició en les taquilles, en la porta de les sales i com a acomodadors. Fins i tot despatxant cacauets i altres llaminadures per tenir la boca entretinguda mentre durava la sessió. Gent coneguda que per la confiança establerta, gosaven opinar sobre el “pase”: “Us agradar, és molt maca”. Van ser els anys daurats del cinema, moltes d’aquelles pel•lícules, els seus protagonistes, la pantalla els va fer immortals, perquè la gent que va seguir aquelles projeccions, els arguments de les pel•lícules, moltes d’elles, amb un fons que arribava a colpir els sentiments, encara són recordades i admirades. Sobretot si tenim en compte que no existien les tècniques tan sofisticades, tant pel rodatge com per la projecció. Van ser anys on el cinema triomfava, no obstant amb retallades que la censura s’encarregava de suprimir escenes que avui poden semblar ridícules. Acostumats, com estem, a veure-les de tots colors.
Mentre a la llars del poble, com arreu, esperaven que la televisió fos assequible a les economies familiars. Conec a famílies que es resistien a comprar un televisió, ja no pel seu preu, sinó perquè tenien el convenciment que no sortirien de casa. Va ser la primera sacsejada. Aquella televisió en blanc i negre va retenir a molts matrimonis a casa i es va anar perdent aquell neguit per dinar aviat per arribar a temps a la primera sessió.
Anys després les tècniques han revolucionat aquest art, i continuen havent molts aficionats, fins i tot és una realitat pel•lícules doblades al català que obtenen un aforament de públic molt per sota de les expectatives i de les revindicacions que clamen a una progressiva implantació de nous títols. El cinema manté la seva projecció universal, amb un públic que hi acudeix, sobre tot a les capitals, on la gent fa cua per entrar. Als pobles ja és una altra qüestió, fins el punt que moltes sales han hagut de tancar portes. Com dirien els més visionaris: “Hi ha massa de tot”. Fa un temps érem gent de costums inamovibles, de programar els dies de festa amb detalls que els diferenciaven de la resta. Tot això ha canviat, ha passat a la història.
I de les històries dels cinemes sitgetans, en tenim un cronista el qual, des de ben jovenet, ha compartit vida i passió pel cinema. En Francesc Borderia i Soler ha recavat no sols en la història dels cinemes locals, sinó que també l’ha enriquit aportant detalls singulars de tota aquesta trajectòria, acompanyada d’anècdotes i vivències que fan del llibre que ha escrit, un document molt interessant i amè d’aquesta evolució. Implicant a personatges que han tingut a veure amb aquest món i en les simplicitats que també s’han de vetllar per tal de que els espectadors es sentin còmodes. Per tots aquells que hem viscut una mica d’aquests episodis, ens rememora l’ambient d’aquells diumenges a la tarda, just desprès de dinar, quan la gent s’apressava per anar al cinema. Amb la nostàlgia dels de la meva generació que quasi bé mai hi podíem entrar, degut a que les pel•lícules no eren aptes per la nostra edat. Una vegada rebassada l’edat prohibitiva, ens varem trobar que tot era massa fàcil, ja no ens calia despistar al porter, els anys ens delataven, havíem anat deixant pel camí, una època irrepetible. Amb les ganes que teníem de ser grans...
Acaba de començar una nova edició del Cinema Fantàstic, reivindicant el nom de Sitges que és on el van parir un grup de sitgetans, entusiastes de la fotografia, sota l’aixopluc del Sitges Foto Film. Quan el centre neuràlgic de la Vila, les sales de les respectives Societats, acollien les projeccions i tots el poble es submergia en un caliu, mai millor dit, fantàstic. Amb el trasllat d’una part important a les afores, això no és el mateix, li falta l’escalf popular. Ja acostuma apassar quan determinats aspectes s’acaben rebolcant en aires de grandesa.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 7 d'octubre del 2011 )

REMENANT CASSOLES

Parlar de menjar sempre és un tema que desperta curiositat i fins i tot un cert apassionament. Els de la meva edat, amb més de mig segle a les espatlles, hem trampejat entre les estretors i en una certa abundància. Quan les coses anaven primes, però, varem tenir la sort que l’època de la gana ja havia passat. Igualment érem privilegiats perquè teníem les mares a casa, junt amb els avis i aquest entorn ens va permetre poder romandrà a la llar fins a l’edat d’anar a l’escola, pràcticament les escoles bressol no es coneixien. Tots gaudíem de tots.
Aquesta convivència era bona, educativa, basada en el principis més bàsics, amb mires al dia de demà. Les nostres mares eren joves i al costat de les àvies aprenien el bo i millor, en deien, per saber portar una casa. Entre aquest aprenentatge el més suculent era preparar bones menjades. Que no vol dir fer àpats ostentosos, els condiments més simples preparats d’una o altra manera, poden semblar platillos sensacionals, diferents. Aquesta implicació amb la cuina també equivalia a que nosaltres ens havíem de menjar el que es preparava, la paraula “no m’agrada” no era gaire ben interpretada, ens havíem d’atendre a la resposta: “s’ha de menjar de tot “. I quasi ho van aconseguir, els de la nostra generació, ben pocs condiments ens deixen d’agradar. Fins i tot una simple sopa de farigola, amb fines llesquetes de pa, que deien que era molt digestiva, ho deu continuar sent, reprenia aquells sopars de sopa, verdura, peix o truita. Ens havien educat en la cultura de la cuina casolana, on no hi mancaven aquells suquets, en els quals acabaves sucant-hi pa, seguint l’exemple dels més grans.
Però sobretot sabíem distingir les menjades dels dies de cada dia del de les festes. On prevalia una mica d’extraordinari per a diferenciar de la resta i de postra es va passar de la fruita al tortellet. Poc a poc la situació anava millorant i aquesta progressió, sense bé adonar-nos, es feia palesa en el contingut de les cassoles. No obstant de ben jovenets ens van inculcar a saber distingir i relacionar els àpats extraordinaris amb les festivitats que els corresponia. Nadal, Festa Major, l’onomàstica dels membres de la família... Eren uns dies assenyalats i existia un protocol en quant a les menjades, en segons quines continua establert: el caldo de galets, el bullit i la carn d’olla i el capó rostit. O els entremesos amb el pollastre rostit, els canelons... Ben aviat s’alterna amb el peix, en diuen sarsuela que de líric no en té res, a no ser pel cant que penetra fins al fons de la cartera. La fritura i altres condiments on el peix és el protagonista. És el que explicava no fa gaires setmanes, el factor menjar contribuïa a magnificar el sentit de la festa, de manera que a mesura que han hagut menjades que han passat als dies de cada dia, acompanyat per l’escalada de l’edat, com les festes, llevat d’algunes, han perdut bona part d’aquell carisma que les feia especials.
Varem viure una època daurada, perquè tot el que es coïa en els fogons de les nostres cases era bo, sobretot, cuinat amb molta estima i amb ganes de superació. De cercar, dintre el mateix plat, noves sensacions, els sabors d’antany, els de la cuina de les nostres àvies. Un fet curiós el trobem, fins i tot, en els plaers experimentats per la gent que anava a treballar a fora. Portaven la carmanyola que només obrir-la en sortia un flaire que captivava al company de feina. Us recordareu dels anomenats viatjants que en un apartat de la seva cartera de mà hi havia la carmanyola, ells coneixien els llocs on els era permès menjar el que portaven a canvi de fer una consumició.
A les fondes hi feien parada quan la ruta s’esqueia pernoctar fora de casa. Per a la gent del poble, anar a dinar a fonda del mateix lloc, era impensable. Es va començar a practicar amb els casaments, fins llavors celebrats en els domicilis dels familiars dels nuvis. De les primeres vegades que es va anar a menjar a fora de casa era quan es feia un arròs a la muntanya, una musclada entre roques i platja i el dia en què els de casa ens portaven al “parque”. Amb una mica de sort, si no volien traginar la carmanyola, aquell dia anàvem al restaurant. Festa gran i complerta.
Ho he dit sempre hi ho mantinc, anar a menjar a fora de casa va començar en aquestes incursions a la capital i una mica més cap aquí, quan pel ventre ja havien rebotit els fesols, cigrons, llenties, espinacs, i tot el que es pugin imaginar. I en aquest impàs de les nostres vides, va aparèixer el cotxe. I m’afirmo en el que he comentat en altres ocasions, l’anar sobre rodes va ser el principi del canvi en els costums culinaris, tot i continuant tenint l’absoluta confiança i admiració per tot el que cuinaven les àvies, les mares. De primer ens acompanyava, a més de tota la família, no es coneixien moltes de les prohibicions, o es feia la vita grossa, en quant a la capacitat del vehicle: que la família la formaven cinc components, cap problema. Que n’eren sis o set, tampoc. Ningú es posava pedres al fetge. Tot depenia, és clar de les mesures dels culets que eren els únics que posaven limitacions dintre aquell reduït espai. En el maleter l’acompanyant flairós era el dinar preparat. Només calia trobar un bon lloc, si podia ésser amb boniques vistes panoràmiques, per parar la taula plegable i les cadires, el menú el componia les amanides, truites fredes, carn arrebossada etc, però tot a temperatura ambient. En aquest cas no es donava més prioritat a l’excursió que al menjar.
Però aquesta preferència tampoc va durar gaire en ésser l’exclusiva, la temptació dels establiments dedicats a la restauració, les seves cartes exposades per a reclam, va propiciar que hi acabéssim entrant per a donar plaer al paladar i sobretot festa a les cuineres. Tant ha estat aquesta assiduïtat que més d’una vegada es fa una sortida per anar a menjar a tal o qual restaurant, convertint-se, en algunes ocasions, en una prioritat per sobre d’altres al•licients.
Al cap dels anys, si més no, es fa palès un retrocés en les menjades casolanes. Les nostres mares avui són les àvies i sortosament continuant dominant l’art dels fogons, no obstant les noves generacions s’han preparat per ocupar llocs de responsabilitat en el món laboral. Aquesta dedicació als estudis, al treball, les ha apartat de les feines de la llar, entre aquestes, la cuina. Sense generalitzar, els fogons de cases particulars ha perdut pistonades, tant que avui es preparen plats ràpids, fàcils de condimentar. Per contra destaca l’afició que prolifera entre els homes per arremangar-se i aprendre a cuinar. Fins el punt que n’hi ha de molt experts.
Bé sigui per comoditat o perquè el paladar s’ha tornat senyor, anar a menjar al restaurant és d’una normalitat absoluta. Fins el punt que un col•lectiu de restaurants de Sitges, ens delecten, una vegada a l’any, amb un menjar de tast. Una iniciativa, de llarga trajectòria, que ens permet tastar el que es cou en els seus fogons. A aquests abans els hi deien “tasta olletes”. Ara s’anomenen “gourmets”.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 30 de setembre del 2011 )

DE FESTA EN FESTA

Vaig arribar a un poble, els hi explicaré, amb més detall, en una altra ocasió, on acabaven de començar les festes, em van dir que eren en honor a la festivitat de la Santa Creu que l’església ho va celebrar el passat diumenge dia 18. L’entrada al poble es troba precedida per un arc de pedra en forma d’avellana i en la part superior s’alçava un torreó de les mateixes característiques, les de la pedra noble que el vesteix. Per tant, una entrada que es feia mirar. Sembla ésser que és costum que el jovent i la resta d’integrants, en diuen, “peñas”, a una hora determinada del migdia es col•loquin sota aquesta majestuosa entrada i a ritme d’una xaranga canten i ballen, sense deixar anar el vas de vi de la mà . La sorollada dura el temps necessari per fer valer que aquest rebombori forma part de la tradició. I d’aquesta manera, el visitant, o qualsevol dels de la terra que vol entrar al poble, ho ha de fer fent-se pas entre una multitud de jovent que no atenen que la seva peculiar manera de celebrar, dificulta el pas de l’altre gent.
Per estacionar el cotxe varem de tenir en compte la franja horària que no es podia aparcar. Especificant el motiu: “debido a la suelta de vaquillas”. Un acte que no trencava l’harmonia paisatgista del poble, ja que ni estava ballat per aquells taulons característics ni per cap altra mena d’artil•lugi, unes reixes de ferro articulades, a mena de portes, de treure i posar, a l’hora de la veritat tancaven el recinte del recorregut, els carrers per on no havien de passar els animals. Acabada la sessió, s’obrien aquestes grans portes, queden curosament plegades, i els carrers tornaven a una normalitat absoluta.
M’he embarrancat en una festa d’un poble, bonic, amb història refregada per les seves pedres, i total per no explicar res més. Una mica absurd tot plegat. No obstant una manera per entrar en matèria pot servir molt bé una insinuació d’una festa popular, on uns veïns l’esperen i la viuen, entre altres costums, posant-se sota l’estret i reduït pas de sota un bonica arcada, on canten i ballen i xarrupen vi. En el moment precís que arriben uns turistes els quals, buscant lligams i apassionats per l’art de les pedres, coincideixen, amb l’estímul afegit d’una festa que no pensaven trobar. La respectem, procurem atendre les recomanacions i ens deixem influir per l’alegria que es fa encomanadissa.
Per norma general són pobles amb poques festes per celebrar, aquesta de finals d’estiu i alguna altra més quan el fred no permeti quedar-se quiet en un espai obert propens al tiratge d’aire acanalat. Segur que per llavors busquen un racó més solejat.
Al tornar a Sitges, la vila celebra la 50ª edició de la verema i es prepara per la festivitat de Sant Tecla, en diríem la festa major petita, si ens la fessin catalogar entre mesures de grandiositat. No obstant, aquesta última, té tots els continguts, ets i uts, de festa gran. Quan tot just fa un mes de la celebració de la Festa Major. Entre aquestes dues s’han succeït ball de bastons, timbalades, correfocs i espetegafocs, castellers i de tot lo imaginable. I ja no mirem més enrere. Algun dia ens haurem de prendre la vida en serio i fer números i fer treballar la imaginació per buscar alternatives per a que la festa segueixi semblant gran, però amb una despesa petita. Destinar 300.000 euros del pressupost municipal a la festa Major, encara que en siguin dues, en aquests moments d’estretors i amargors és descabellat, abusiu. Si ho transportem al deute que s’arrossega Amb tot el nou consistori va arribar a temps per retallar-ne 50.000. Poca cosa davant la magnitud de la xifra.
I és que s’ha establert com una norma, posada en pràctica per molts municipis, consistent en tirar la casa per la finestra i desprès el qui carrega amb el gec són tots els qui han participat que cobren a terminis que acostumen a sobrepassar un any vista. Ja ho deien els més vells: “ paga tu, paga jo, quantes te’n fotries”. En sabien aquella gent de mirar per la pela. Amb el canvi de moneda, però, tot s’ha anat en orris.
És necessari buscar un equilibri i posar ordre a les festes, per tal de que no hi hagi un ball de bastons generalitzat on els nostres quedin curts. Però tampoc es pot caure en el pessimisme i menys a les portes d’aquest festa de Sant Tecla que, originalment aporta una iniciativa que fomenta la participació i l’enginy, com és la matinal infantil que en el seu dia va impulsar el Sr. Salvador Mirabent i Paretas. L’estímul, les idees, quan aquestes no s’apropen a la perfecció, de la mainada que hi participa, és un altre exemple de què amb poques taules en pot servir una festa magnífica.
Curiosament estic escrivint aquest article el dimarts, quan són les 22,45 i un insòlit castell de foc irromp en la tranquil•litat de la nit. Fullejo el programa i no hi veig cap mostra pirotècnica que avali aquests ramillets de coets. De segur que més d’un s’ha pensat que feia tard al castell de foc de la vigília.
És el que els comentava, tota hora i qualsevol dia és bo per tenir-la “armada”. I si a més hi afegim el remor de gralles que s’escolta a cada moment, la festa més que escalfar motors, sembla que vulgui esclatar abans de temps. Existeix un entusiasme generalitzat, que porta a una implicació de gran format, sols cal canalitzar aquesta progressió festiva i de ben segur que es trobarien formules per organitzar unes festes amb un pressupost molt més reduït i on no els tocaria el rebre a professionals de l’espectacle, de la faràndula, grallers, músics, etc. En definitiva, a tots aquells que per participar han de cobrar, perquè és la seva feina, i reben el seus honoraris quan de la festa ja no se’n recorda ningú. Mentre autoritats, membres de les comissions, han quedat bé davant el poble. Cal reflexionar que quan s’han d’invertir tants milers d’euros per a que sembli una festa de les grans, malament rai. El mèrit rau en saber posar fre a la disbauxa que repercuteix en les arques, quan hi ha moltes altres prioritats que clamen al cel. I sobretot altres pagaments, de les prebendes dels quals depèn el benestar de moltes famílies que han treballat a càrrec de la Casa de la Vila i no han cobrat. No ha de servir de consol que aquesta és, per desgràcia, una modalitat molt o quasi generalitzada arreu.
Som a les vigílies de la festivitat de Santa Tecla, un bon moment per a que la festa contribueixi a alegrar els ànims que estan una mica abatuts, expectants, per la situació d’incertesa que es viu. Gaudim del seu esclat, demanem protecció a la Santa i deixem que passi sense que ens envaeixi la nostàlgia, perquè dintre de poc tornarem a estar de festa. És clar, tot això val molts diners. El qui les segueixi totes, dirà que som un poble de caler. Les aparences a voltes enganyen. Però també és cert que més val aparentar que fer llàstima. Això mai. Però tampoc a qualsevol preu.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 23 de setembre del 2011 )

50 ANYS DE VEREMA

Vaig deixar per aquesta setmana un altre porró, aquest compartia silenci junt amb les botes dels cellers. Ara, en aquesta època de l’any, mentre durava la verema, restava arraconat, sense vi en el seu interior. I és que els veremadors es decantaven més pel canti d’aigua fresca. En tenien a la vinya, sota l’ombra dels pàmpols i també al celler. És l’època de l’any en què els pagesos beuen més aigua que vi, tantes hores exposats al sol és més saludable decantar-se pel canti que pel porró.
Per les vigílies de Tot Sants, quan s’acostumava a posar aixeta a la bota i el vi novell raja per a satisfacció de tots, el porró torna a quedar a la vista de tothom. Com un reclam que serveix per poder provar el vi nou. Així, abans d’omplir la garrafa, el client tenia l’oportunitat d’enlairar el porró en una mena d’exclusiva puntual de provador de vi, tampoc es pot considerar “catador”, ni molt menys. Una vegada el porró torna a aterrar, el responsable del celler resta a l’expectativa per saber l’opinió del client. Perquè pels pagesos que durant tot l’any han tingut cura de la vinya que culmina amb la verema, esperen amb entusiasme retingut el moment de posar aixeta a la bota.
Abans més que ara, perquè el procés de la fermentació era molt natural, a diferència dels temps actuals que aquesta es regula amb modernes tecnologies i amb ella fins i tot s’estabilitza el grau que tindrà. Per tant aquest control difícilment aporta sorpreses, en canvi aquella gent havien de refiar-se dels mètodes tradicionals i aquests comportaven incògnites i altres dubtes que trampejaven fent cremar unes tires impregnades de sofra, les quals anomenaven: “lluquet o sofrí”, sempre amb la finalitat que el vi no es tornés agre que és el pitjor que pot passar per malbaratar dedicació, treball i negoci.
Durant el temps que durava la venda de vi, sempre hi havia l’oportunitat de provar-lo amb el porró, vi que prou es preocupava el responsable d’anar renovant, perquè a l’entrar-li aire es podia tornar agre amb més facilitat. Molt sovint al final de les botes començava a produir-se aquesta circumstància, degut a la persistència d’aire en el seu interior, així, la situació manava encetar una altra bota. El problema de l’agror s’ha manifestat de moltes maneres, fins i tot en el tarannà personal, però això ja és una altra qüestió. Quan ens referim al vi, recordo que de jovenet acostumava ésser l’encarregat d’anar a buscar el vi en el celler que al tombant de casa tenien els de can Mas. Mentre el xarop oferia una qualitat bona, no passava res, tiraven de porró i el trobaven bo.. Si més no, tot d’una, apareixia la frase clau: “aquest vi està picat”. Que sí, que no, però al final el dubte acabava convertint-se en una realitat, tots coincidien que el picat decantava més cap a vinagre que cap a vi. I com jo era l’enllaç entre casa i el celler, les instruccions eren concises: “Li dius a en Ramon que el vi està picat i si és de la mateixa bota que no ompli la garrafa”. Era un encàrrec compromès, sobretot per mi que encara sabia el que era la vergonya. Sortosament el Sr. Ramon era comprensiu i m’estalviava haver d’entrar en més explicacions. Notava, però, que arrufava el nas i que no volia entrar en raonaments amb un vailet, el qual el màxim que havia barrejat amb vi, eren unes llesques de pa impregnades amb vi negre i sucre. Deien que era un bon reconstituent. El bon gustet que et deixava va fer descobrir que existien xaropets molt més gustosos que l’oli de fetge de bacallà i que la pròpia aigua i la gasosa que com a molt era la beguda que suplia la insipidesa de l’aigua en el seu estat més natural.
Curiosament a mesura que es van anar tancant el cellers de la vila, el culte al vi ha aconseguit atreure passions. No s’entengui amb això un abús tal com per enterbolir la vista, tot el contrari, beure assaborint les qualitats. Res en comú amb aquells entusiastes bevedors de vi que s’apropaven a can Baró i traguitxaven fins que les cames no els aguantaven i jeien sota un cep fins que els hi passava la mona. Durant l’època gloriosa de l’hotel Terramar, estava a la recepció un tal Sr. Rodrigo, navarrès que feia honor a la seva procedència. Quan tenia el dia de festa si calia buscar-lo tothom sabia a on trobar-lo. Era, fantasiant el rang, el millor accionista de can Baró. Si la bota estava a les acaballes ell feia que no es tornés agre. Bevia fins que el grau podia amb ell. De ben segur que coneixia la filera de ceps on millor es revifava, si passava tota la nit. Però arribada l’hora, de la vinya a l’hotel, es dutxava i ningú notava que fins feia poc la ressaca l’havia ventilat en unes vinyes, a recer de la mare quan a ell el que li agradava era el fill que en sortia.
Aquest culte al vi, l’assaborir-lo fins a saber interpretar les aromes que desprèn, és un exemple que la sofisticació fins i tot es busca en el vi. Fa 50 anys, però, la recerca d’aquestes qualitats encara no eren latents. Al nostre poble hi havia cellers barrejats entre hotelets, pensions i cases que començaven a llogar habitacions als turistes. Sitges encara comptava amb pagesos que tenien cura de les vinyes. I entremig de tot això es va organitzar una festa dedicada a la verema. Recordo molt bé que la font del vi es va situar a la plaça de l’Industria. Va atraure molta expectació, perquè tothom tenia curiositat de contemplar com d’una improvisada font s’hi podia fer rajar vi.
I com l’enclavament era molt concorregut, hi van haver espentes per poder arribar fins al raig, Tampoc hi van faltar els eixelebrats de torn, els quals, portats per la paranoia maliciosa, van omplir una sabata de vi. Sembla ésser que aquesta acció va comportar algun que altre mastegot per part dels agents que vetllaven per mantenir l’ordre- I la festa es va complicar.
Des d’aquella primera festa de la verema, fins la del diumenge han transcorregut 50 anys. En les primeres edicions era assignada, en deien reina, una noia que acostumava ésser de la colònia d’estiuejants i aquesta escollia un seguici de dames d’honor entre amigues i noies del poble. No recordo si va ser la primera o a quina festa corresponia, una d’aquestes reines va arribar amb helicòpter. Aquesta predilecció per distingir noies que no tenien gaire arrelament amb el poble, va fer girar l’esquena a la festa per bona part de la gent de Sitges, deien que no era una festa de les nostres. La situació es va redreçar escollint, per part de les entitats del poble a les seves respectives pubilles i d’entre les quals en surt la Pubilla de Sitges que a la vegada ho és de la Verema. Un fet que ha aportat protagonisme a les noies sitgetanes i ha enaltit les seves qualitats. En un temps en què ben pocs cellers queden en el poble.
Avui la verema ens la recorden el Foment del Turisme, com a organitzador i la família Torres com a patrocinadors, amb l’ajut tàctic i logístic per part de l’Ajuntament. Quan qui més qui menys hem aprés a beure vi amb moderació, assaborint les seves excel•lències. Per tornar admirar que, per cinquanta anys consecutius, de la font hi tornarà a rajar vi.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de setembre del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez