Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

21 de setembre 2011

EL PORRÓ, UN MANANTIAL DE FESTA

El conviure de les famílies ha transcorregut en mig d’unes petiteses, les quals han estat comunes en totes les cases i algunes d’elles, com la que avui aporto en aquesta secció, d’una fragilitat prou coneguda com per incidir amb més detalls. Una peça la qual ha aportat utilitat, junt amb altres imprescindibles: el cantí, l’orinal i el porró. Però com que avui em limita l’encapçalament m’atendré a l’enunciat.
No sempre el porró ha mantingut una estabilitat de posicionament ferma, segura. Perquè ha estat una peça que s’ha bellugat a dispenses dels bevedors. S’ha donat el cas que quan han estat molts els comensals asseguts a la taula, el porró ha passat més temps enlairat que reposant damunt les tovalles. Fins el punt que el mànec sempre està calent. És quan de la posició enlairada es vol aterrar, que s’escolta la veu: “no el deixis...”. I així successivament. Però de tot els porrons els que més han balancejat han estat els porrons que els pescadors portaven damunt la barca. Acomodat en un raconet, on l’ombra mimava el seu contingut, els porrons de la gent de mar acostumaven a ésser de vidre de color grogós i eren una mica de formes matusseres, potser no tan esterilitzats com els de vidre transparent. Acostumaven a tenir un bon forat en el broc del “pitxolí”. Als pescadors els agrada que el rajolí del vi sigui més aviat cabalós. Curiosament la gent del camp prefereixen tot el contrari, un rajolí finet, que es clavi com una agulla a la sensible gola.
A l’hora del ranxo, damunt la barca, el porró presidia l’espai i entre el remor del mar. sobresortia el xerricar dels qui beuen produint aquest sorollet característic que tan jocós resulta escoltar. A la vegada que delata la permanència del porró enlairat i quasi sempre hi ha qui espera el torn per agafar-se el broc i tal demora el desespera, deix escapar una recomanació: “prou, a veure si t’ofegaràs”. Però és tan complaent la caiguda del vinet des de l’altura, en caiguda lliure, sense que res s’interposi en aquest avanç cap a les interioritats receptives de tants i bon rajolins, que com deia aquell, tocant-se la mena d’ou de la gargamella: “a mi no mes gusta el vino, es el justico que te deja...”.
Proveïdors de porrons, que jo hagi conegut, entre altres, van ser els de can Juncosa , en el carrer Major, a tocar la fusteria de can Cartró, taller que últimament el regentava en Junyent. I la botiga de terrissa que la Maribel, casada amb en Bielsa, que tenia en el carrer Àngel Vidal. En el moment de comprar el porró, el més important i al mateix temps el més delicat, és encertar el punt del rajolí, segons la preferència del qui el compra. Les dones de la botiga especialitzada disposaven d’una eina de precisió, la qual quan més a la punta afinaven, més fil primat seria el rajolí, en canvi, quan més avall, més cabalós rajaria. Encertar el punt exacte és difícil, si raja poquet, segons el gust de l’usuari, hi ha solució, però si rajava massa i no es vol que sigui tant ja és més fumut. No obstant encara queda una solució on hi te a veure una de les normes bàsiques de física, com és tapar el broc gros amb un tap de suro ben pressionat. D’aquesta manera al no tenir tiratge d’aire el vi no surt amb tanta intensitat. I al revés, qui el troba encara massa afeblit, treu el tap i raja amb una mica més de força.
Durant molts anys els porrons solsament van cobejar el vi, fos blanc o negre. Semblava impensable abocar-hi altres xarops que no fossin vinets de les collites de les vinyes del nostre terme, els quals prèviament havien estat posats en fresc.
Noves i revolucionaries sofisticacions en les preferències del mam, han aportat altres ingredients a les seves interioritats. S’hi ha acabat abocant cervesa i cava. Fins el punt que en alguns restaurants a l’hora del postra et serveixen uns carquinyolis amb l’acompanyament d’un porronet amb moscatell, convertint-se en una mena de símbol de la catalanitat, endolcida per un xaropet que tan agrada als de la ceba com als qui no ho són gens. No hi ha com un bon “murapio” per arribar a l’entesa. Si no total, quasi.
Quan el contingut del porró ofereix aquests altres suquets, s’ha perdut el crèdit a l’element original. Si més no, cal reconèixer que no queda massa bé obsequiar amb un porró de vi al personal que participa en alguna que altra activitat festiva. D’aquí que quan, per exemple, les colles de caramelles van a fer les seves cantades, sovint hi ha qui, a més de dipositar la propina en el interior de la cistella, convida a cantaires i músics a uns traguets del porró omplert de cervesa o cava. El mateix passa amb les desfilades festamajorenques, quan tot d’una veus que un porró va amunt i avall, sempre amb el rajolí enlairat. Un detall que s’agraeix i denota familiaritat, implicació.
Aquesta modalitat s’afegeix a la “cercatasques”, a la qual es referia, amb gran encert, l’article d’en Blai Fontanals, el qual va obviar en la seva acurada i llarga relació d’imperfeccions, la manera de discórrer de la que ha d’ésser la més respectuosa de les processons, la que es fa per acompanyar l’imatge de Sant Bartomeu pels carrers de la Vila. Aquest any em vaig decidir veure-la al carrer Jesús i quina no va ser la meva sorpresa al trobar-me amb una processó fragmentada de les pitjors maneres que hom es pot imaginar. Entre ball i ball al menys transcorrien deu minuts a passar-ne un altre, fins el punt que des de la cantonada amb el carrer Sant Bartomeu no es divisava ni rastre de la correlació establerta . La gent transitava pel mig del carrer amb total tranquil•litat com si ja s’hagués acabat. Realment per tirar la gorra al foc.
A mi tampoc m’agrada massa aquesta Festa Major i discrepo de determinats posicionaments que fa anys s’arrosseguen, sense que ningú faci res per canviar-ho. Malament quan l’èxit de la Festa Major s’ha de mesurar amb el nombre de persones que la segueixen. “Tants mils..”. I la xifra ens enlluerna. D’aquí bona part del mal, potser de quan era més íntima hi rau una mica l’essència que la feia diferent. Però som un poble acollidor, hospitalari. I de l’aire del cel no es viu. Gran mal.
No obstant, també s’ha de reconèixer una realitat. Els anys viscuts afebleixen tota mena de passions. És possible que aquest desencís sigui, en part, degut a un cert passotisme que va associat amb els quinze anys multiplicats per ix... Durant aquella infantessa i posterior joventut mai haguéssim renunciat a una Festa Major. La vivíem amb apassionament, perquè hi coincidien molts detalls que motivaven els ànims, les ganes de gaudir-la amb tota intensitat. Vet aquí que, passada aquella foguerada, altres al•licients han suplantat les petiteses, les quals ens feien feliços. Superades i millorades moltes d’aquelles latents singularitats, potser per això, avui, la Festa Major, “ni fu ni fa”. És com tot, els nostres pares que van passar per moltes peripècies, quan nosaltres varem gosar fer els “tiquis miquis” durant les menjades, ens increpaven: “gana de vuit dies...”.
Abusar del porró o del vas, tampoc és la solució per fer-la o viure-la de diferent manera.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2011

03 de setembre 2011

EL DRAC TÉ CARA DE BON XICOT



La qüestió dels dracs porta aparellada una aureola enigmàtica. Hi contribueix a que fa molts anys que els dracs, es pot dir, s’han extingit. No obstant ens hem encarregat de no perdre’n contacte, tot recordant les seves malifetes. Perquè per nosaltres el drac que considerem més malvat és aquell que la llegenda ha immortalitzat per sempre més. I és que un drac que pren captiva a una donzella, provoca una feresa esborronadora. Fins que un heroic cavaller lluita amb la fera i aconsegueix clavar-li la llança que el fereix de mort. Alliberada la donzella la llegenda, que perpetua la gesta, s’ha convertit en una icona que la festivitat de Sant Jordi s’encarrega de magnificar i recordar cada any.
Els amics Molero que abans de tot són ribetans i confabuladors de mil i una historietes viscudes, després de bregar per aquests mons de Déu , posant música allà on hi ha festa, m’explicaven que un dia, a peu d’escenari, se’ls hi van apropar uns vailets encuriosits, i no precisament per temes musicals, sinó per saber quelcom de les feres dragoneres. Per si podien revelar detalls que satisfessin les seves curiositats. I ho feren amb una pregunta indisciplinada, perquè fins i tot van canviar la morfologia del verb existir: “insisteixen dracs?” I els Moleros que n’havien vist tants, deambulant per les festes majors d’arreu, s’implicaren amb la resposta, apostant per la presència de determinats dracs. Implicació que va esborronar encara més als encuriosits vailets.
A la nostra comarca, els únics dracs que sabem de la seva existència, aquests treuen focs pels queixals i per les cues. El més antic sembla ésser que és el de Vilanova que va sortir al carrer el 1833. Un drac que mostra les ales i té la cua recargolada . El de Sant Pere de Ribes és el més jove, data del 1972 i és una fera de tres caps, dissenyat per la Lola Anglada que va venir a substituir un del 1916, el qual literalment se’l van cruspir els ratolins. Una fera tan portentosa que va sucumbir al ròssecs d’uns animalons tan poca cosa, pegues de la longevitat .
El nostre drac es remunta a l’any 1922, ideat i pintat pel pintor Agustí Ferrer Pino i que, a diferència d’altres dracs terrenals, aquest va arribar a la vila per mar. Curiosament sembla ésser que un dels primers portadors fou en Bruno Ferret Curtiada, germà dels timbalers, el xic de l’Esca i d’en Tolu del gas. Era el més gran dels germans Ferret, ja que l’Enric va morir a Cuba, va néixer el març de l’any 1890. El seu fill, en Francesc Ferret Farreras, excel•lent pintor de quadres, va prendre per nom artístic el del seu pare, Bruno.
El drac de la meva generació l’he tingut sempre present pintat amb el color verd fosc i les escames en vermell i groc. El canvi de colorit de ben segur que va venir propiciat per les esterrossades corresponents i les infinites socarrimades propiciades al llarg de la seva dilatada i populosa trajectòria. Repintades que van tenir lloc desprès que l’artista ja no es trobés entre nosaltres. Ningú més s’atreví a recompondre el pintat original. Es va encetar una nova etapa que ha perdurat fins ara. I en quant als portadors que recordo de la meva infantesa, foren: els Palmas, pare i fills. En Joan Sabaté, en Berrugueta. En Jordi Roig, en Tai –Tai. Uns personatges força peculiars, els quals el remenaven de la manera que volien, o com podien. Desmamats, com estaven, de biberons i altres substàncies de caire aigualit. Vull donar a entendre que no calia ser cap eminència per carregar-se amb la bestia, tot el contrari, més aviat tothom la refusava. Degut a la perseverança d’aquests singulars personatges, el drac tenia garantida la presència en totes les desfilades de la Festa Major. Perquè a ningú més se li passava pel pensament proposar la convocatòria d’oposicions per tal d’aconseguir una plaça de portador de drac, la qual no requereix especialització de cap mena, si més no, en l’actualitat, sembla ésser que s’ha de tenir un cert pedregui per poder formar-ne part. No tothom hi pot accedir. Com s’acostuma a dir, les places estan cobertes.
En el transcurs de tots aquests anys, la fera foguera, ha patit moltes batzegades i rebolcades, tenint en compte que moltes vegades anava més tort que dret. Per consegüent a les vigílies calia posar pegats i pintar de nou, fins l’extrem que es va anar engreixant i, amb conseqüència, perdent les formes originals. Sembla ésser que calia una restauració a fons i l’encarregat de portar-la a terme ha estat en Josep Pascual. L’amic ha rascat fins arribar a les capes originals, i sembla ésser que en la restauració ha primat el retornar-lo al seu aspecte original. La veritat és que no estàvem acostumats veure el drac tan acolorit. D’aquí que entre la gent del poble hagi hagut diversitat d’opinions, totes elles relacionades amb la preferència de cadascú i en la tendència, generalitzada, a comparar-lo amb el que havíem vist sempre.
Jo he trobat que el drac actual fa cara de massa bon xicot, potser que amb els nous colors ha perdut una mica l’aspecte agressiu, ferotge que li trobàvem en la seva mirada. L’Agustí Ferrer de ben segur que va projectar aquesta fera per llençar foc, no pas per fer por i per tant li va conferir unes formes i uns colors un xic surrealistes, de manera que es diferenciés dels altres dracs del planeta. En certa manera va tenir visió de futur perquè si es fixem, totes les besties d’aquest rang que es representen per entretenir a la mainada, llueixen uns colorits molt semblants als del drac actual.
També tots els qui lluïm les repliques del drac, realitzades per l’art d’en Daniel Monzó i altres artistes, amb la nova decoració, hem quedat fora de joc. Ens queda la solució de portar-li per a que el posi al dia, o deixar-lo tal com estar i d’aquesta manera quedi testimoni d’un passat, el dels anys viscuts a la vora d’un drac que era de color verd, com ho és també el color dels dracs dels nostres veïns.
No obstant un drac quasi nou ha de fer bona cara, és com tot en la vida, les batzegades, les esterrossades i el transcórrer dels anys fa que la fisonomia de bon xicots es vagi canviant per una cara de pomes agres. I de tant en tant, metafòricament parlant, també els humans traíem foc pels queixals. Quan precisament aquest aspecte està exclusivament reservat al drac. No crec que aquest drac restaurat tingui un final diferent. Passaran els anys i a cada Festa Major una repintada nova, fins que un dia a algun il•luminat se li passarà pel cap de canviar-lo de color i el cicle es tornarà a repetir. Nosaltres no ho veurem i als vailets actuals se’ls hi preguntarà com era el drac de la seva infantessa. Sortosament quedaran molts testimonis gràfics per poder constatar les diferents evolucions per les quals ha passat. A diferència d’ara que al no haver existit la fotografia en color, haurà estat difícil aconseguir la mateixa intensitat de colors amb la qual en “Mona” el va pintar.
Temps al temps.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre 2011)

ABECEDARI DE FESTA MAJOR



A. A Sitges comença la Festa Major, un motiu per aplegar a la gent del poble, per donar la benvinguda als qui venen atrets pel seu impacte. I per revifar festives sensacions.
B. Balls de Societat. Recupero un apartat molt significatiu de la programació d’antany, quan Parado i Retiro organitzaven aquests balls amb la complicitat dels socis, quan el ball era un element imprescindible de la festa i que la gent esperava, entrenats com estaven d’altres populoses ballarugues. Per aquesta ocasió es mudaven tal com manaven les normes i els empleats dels locals s’encarregaven de vetllar que els homes no es traguessin les preceptives americanes, acalorats per l’escalforeta de l’agost i per altres sensacions.
C. Castell de foc, la combinació de la pólvora, en mig de la foscor del cel, provoca uns efectes sensacionals, els trons i l’espurneig intens de les guspires desbaraten el silenci i il•luminen l’espai amb efectes que tan sols saben aconseguir la gent especialitzada en la pirotècnia, com l’Isidret que aquest any és el pendonista.
D. Dinar de Festa Major, ha estat una referència molt apreciada en la intimitat de les famílies. Més quan els àpats extraordinaris es podien comptar amb els dits. S’esperava el dia de la Festa Major per menjar un bon pollastre rostit, feia festa. I per poder asseure a taula els familiars vinguts de fora. També de les poques ocasions en què es bevia, encara en deien, “champany”. Era quan amb qualsevol cosa es feia festa i en aquest cas es treia el ventre de pena, que falta feia.
E. Estevitu. l’Esteve Ferré és un apassionat de les nostres festes, però entre altres vessants hi col•labora d’una manera peculiar, s’encarrega de la decoració de l’entorn de l’imatge de Sant Bartomeu i de Santa Tecla, quan s’exhibeixen al domicili del pendonista i la pendonista. El toc de la gràcia el posa amb l’ornamentació floral, ell i la seva mare, la Fina, que l’ajuda, saben disposar la combinació de colors i formes que sols les persones sacsejades per la fiblada de l’art resolen de manera tan espectacular.
F. Foc a la bestia! És la petició més demanada pels amants del foc, de tots els qui gaudim amb la vistositat del drac, de l’àliga, encesos i corrent embogits. Aquest any el drac estrenarà nova decoració, gràcies a l’art i la mestria d’en Pep Pasqual que l’ha restaurat.
G. Gloriós Sant Bartomeu que de Sitges en sou patró! És el clam que honora al protagonista de la festa i que pronunciat, amb veu tremolosa per l’angelet que corona el sostre dels cercolets entrellaçats, produeix grates sensacions.
H. Hora de gralles. A les 12 del migdia de la vigília, l’entrada de gralles encapçala un moment molt esperat, malgrat que potser, per diferents motius, ha perdut una mica d’aquell encís de la nostra joventut. No serà que ens hem fet grans? Amb tot l’Escola de Grallers compleix 40 anys. Moltes tocades i la continuïtat garantida.
I. Il•lustríssim Sr. Alcalde, junt amb la resta de la corporació municipal, encapçalen la processó de la bandera, i la de Sant Bartomeu, on s’incorpora el Sr. rector. Els dos personatges, representants del poble i de l’església, institucionalment conformen un engranatge. Junt amb els membres de la comissió de festes, són els qui tallen el bacallà.
J. Joan de la gralla. En Joan Montaner, home que ha viscut a cavall de la vinya i de la gralla. De la dolçor del moscatell que elaborava de les vinyes de can Garcia Munté, a l’aspror de les “inches” del instrument, que ell sap estovar amb la mestria que confereix el ser gat vell en el tema. I amb el record posat en el seu fill també graller, el qual ens va deixar de manera sobtada. En Joan ha format part de la colla anomenada dels Molins.
K. Lletra poc vinculada amb el vocabulari de la festa.
L. La Banda, és un puntal imprescindible de la festa. Quan s’escolta produeix una agradable sensació. La majestuositat que impregna esborrona a qui escolta. És motiu de satisfacció i orgull que una banda de Sitges, formada en el Retiro, sigui l’encarregada de posar la música en cercaviles, concerts i processons. Així ha d’ésser.
M. Matinal. És un dels actes més simpàtics del programa, sobretot per l’hora tan matinera que surt al carrer. Molts aprofiten per, “empalmar”. Fa uns anys semblava una cosa extraordinària, avui és ben normal trobar qui de la nit en fa dia, sense ser Festa Major.
N. Nards, és la flor que s’associa amb la festa, el seu aroma, junt amb l’olor de pólvora i de l’alfàbrega, són les olors més característiques de la Festa Major.
O. Ofici Solemne .La missa concelebrada que aplega a autoritats i al poble, en honor de Sant Bartomeu o, quan s’escau de Santa Tecla. Llegim d’antics programes, dintre de l’apartat del sermó, la següent especificació: “Glosará la vida del Santo un eminente orador sagrado”. Com no podia ser menys.
P. En Parra, recordat i estimat geganter que se’n va anar quan el pregó que dóna inici a la festa ja estava apunt de ser llegit. El van voler a dalt per a que pregoners els encants de la festa. Una pèrdua que ha estat molt sentida.
Q. Quildo. Després de la casa de la vila a can Quido són els dipositaris de bona part del brogit de la festa, quan integrants dels balls, públic en general, hi acudeixen per a fer un xarrup, o menjar un tortellet, mentre esperen.
R. Ramon Martin i Rafael Micó. Es van succeir unes festes sacsejades per doloroses pèrdues. Aquests dos amics ens van deixar en la diada del Sant, una trista coincidència.
S. Sitges és diferent, però per la Festa Major conserva l’encant de la tradició.
T. Temps per poder gaudir de tot el programa i per a que el temps acompanyi
U. Un dia deixa de ser festa, però queda el record i la grata espera.
V. Visca la Festa Major! Expressió resultant d’un deliri col•lectiu.
W. Doble v, si estiguessin separades podria escriure dues paraules: vida i valors. Que ajuntats es compenetren, perquè la nostra festa té vida i uns valors molt arrelats.
X. Xic de l’Escà , l’Antoni Ferret Curtiada i el seu germà Bartomeu, en Tolu del gas. timbalers dels diables
Y. Els Ylls, malgrat que pugui semblar oportunista, no m’ha quedat altra alternativa per cobrir aquesta lletra. Ells també van participar, com a músics, set generacions, en la banda, i orquestra dels Iberos del Jazz, en aquelles revetlles de sota els plataners. Els més joves, ara, amb la Suburband. I un servidor amb la Cobla Sitgetana i com a pregoner de la festa.
Z. Avui he patit amb l’espai, per no sobrepassar el que tinc assignat. Al no trobar coincidències amb la z . Puc aprofitar la cobertura per desitjar-lis: Bona Festa Major!
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'agost 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez