Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

10 d’abril 2011

ENTRE JUANITA I PAQUITA

Escriure comporta la responsabilitat d’haver d’assumir les faltes, els errors i altres pecats derivats a vegades de la gosadia d’apuntar-ho sense, prèviament, haver comprovat determinats noms, dades i altres elements que et poden fer quedar malament davant dels qui et llegeixen i desprès et comenten el contingut i t’aparca-te’n de les errades que hi poden haver aparegut per descuits o per informacions errònies. No diguem de la persona a qui, posem per cas, li canvies el nom. En l’article de la setmana passada vaig cometre l’equivocació de canviar el nom a la Paquita de can Muiño, com popularment així es coneix a l’eficient enllaç que ho havia estat entre les maquinistes i l’empresa de calçat. Sense cap més altre motiu que la d’estar mal fixat, la vaig rebatejar amb el nom de Juanita, convençut que era així com es deia. N’estava tan segur que ni tan sols em vaig molestar a comprovar si el meu convenciment s’avenia amb la realitat. A tots ens passa que, en un moment determinat, defensem quelcom que creiem que és d’aquella manera i, més d’una vegada, resulta que estem equivocats. D’aquí bé que no et pots posar fort si verdaderament existeixen dubtes, o veritats a mitges. La meva distracció es atribuïble a la normalitat dels noms amb els quals identificàvem a sitgetans i sitgetanes d’un temps passat, on els noms escollits del santoral eren molt comuns. Com poden ser: Maria, Pepita, Juanita, Teresa , Paquita, Lluïsa... Atenent aquesta , diguem-ne, normalitat santoral, quan has d’apuntar un nom propi no et sona malament cap dels més freqüents. Escrit d’aquesta manera sembla que els apunti a l’atzar, segons la meva preferència, o aquell que em ve al pensament, tampoc és això. Però el fet és curiós, tots ho hem experimentat, sense saber el per què se’ns dóna per anomenar a una persona amb un nom i el mantenim amb tot el convenciment que es diu així. Aquest costum es fa més palès quan el nom del pare o la mare ens fa l’efecte que també el porten el fill/a. A mi per exemple més d’un m’ha identificat com Josep, per haver estat el nom de pila del meu pare. El més normal és que quan et canvien el nom apressar-te a rectificar el malentès, no obstant hi ha qui de primeres no fa la rectificació corresponent i desprès ja fa cosa dir res al respecte. Perquè s’escau el: “m’ho podries haver dit abans”. Són petiteses pròpies de la convivència que no tenen cap més rellevància quan es fan servir en l’àmbit popular, però altra cosa és quan s’escriu en un lloc on queda constància i per tant l’error és molt més compromès, no té raó d’ésser. Un canvi de nom força curiós, exemple del que acabo d’explicar, el trobem amb la família del Sr. Oleguer Gràcia. Amb aquest nom hi conflueixen dos detalls curiosos. El primer que la veu popular pren per model el nom en castellà, Olegario, i al mateix temps li suprimeix la “o” final, però encara retalla més, quedant en “gari”. El recordat “Gari”, lucífer de bona planta i amic de grat record, va passar aquesta derivació del seu nom a tots els fills, amb la curiositat que sols un d’ells es diu Oleguer, si més no als altres dos també els anomenem “Gari”. Tampoc és que abans els noms propis fossin d’una normalitat generalitzada, en quant a decantar-se pels més comuns, perquè igualment recordarem alguns de no massa comuns. En el mateix carrer Sant Bonaventura, quasi porta per porta hi havia a ca la Guadalupe, la seva filla la coneixíem per la Carmeta i dues cases més enllà hi vivia la Florentina . Uns noms no massa freqüents de trobar en el llistat sitgetà. Com el de Raimunda. Precisament d’aquest nom en conec a dues; la Raimunda del forn del carrer Sant Pere, a ella tants anys darrera el taulell i envoltada de mercaderia tan dolça, la popularitat la va capitalitzar i relacionar amb el pa i les postres. L’altra és la Raimunda Briva, muller del recordat Rafael Casanova que passeja amb elegància el secret d’una eterna joventut. En quant a altres noms propis no gaire freqüents, puc apuntar en Casildo Vivó, home que tots recordem com a majoral dels Cercolets i empleat del Prado. Directiu de la mateixa Societat en fou l’Isidor Cartró, al qual la gent s’avenien més amb el nom en castellà, Isidoro, i pel costum d’abreviar el coneixíem més per en “Doro” . Un altre nom propi que durant unes setmanes potser he apuntat un parell de vegades, és el de Casimir, com en Casimir Carbonell, marit de la Pasquala. Canviar el nom de Paquita pel de Juanita , davant tot el que acabo d’exposar, no pot servir d’excusa amb la qual intentar desencantar l’errada. Estic convençut que serà més difícil d’incórrer en aquests lapsus davant de generacions futures, ja que fins ara s’han posat uns noms que no tenen res a veure amb els diguem-ne clàssics, els de sempre, d’aquí ve que qui tingui d’apuntar un d’aquests noms, de ben segur que no li passarà pel cap que el seu protagonista es pugui dir Maria, Josep... Si no que tindrà que buscar entre noms tan atractius i originals com Jéssica, Valeria, Carla, Samanta... Nil, Ot, Iu... Els noms també es guien per les modes, durant un temps han proliferat els més rebuscats, amb tots els respectes pels qui els honoren adjuntant-los a la seva identitat. A partir d’ara, però, s’aprecia una tendència a tornar al noms de sempre, fins el punt que a una mosseta se li posi, per exemple, el bonic nom de Carme, el detall pot aguditzar altre cop el sentit comú i millor cercar l’originalitat en altres aspectes que en el nom personal. En canvi tant la Juanita de la sínia Robert, la Juanita Alemany de can Joan d’en Puig, com la Juanita Pàcios, a més del nom en comú, han tingut relació de veïnatge amb aquest carrer Sant Francesc, on s’han concentrat un nombre important de noms propis molt repetitius, com ja vaig escriure al referir-me a les Maries i a les Treses que hi van viure. I vet aquí que amb el meu intent també em vaig deixar a una en l’oblit, la Maria Teresa Bosch del forn que tots coneixíem pel cognom i on ella junt amb els seus germans, va viure els anys de joventut, envoltada de farina i on en lloc millor s’esqueia la reflexió popular de: “ Haver vingut al món amb un pa sota el braç” O aquesta altra: “joventut pa tou”. La Paquita Ferrer no es mereix, i com ella ningú, que se li canviï el nom a capritx de l’escrivent d’aquesta secció. Una dona renyida amb la calma, o parsimònia, ha viscut i viu la vida amb l’embranzida que li dicta el seu tarannà disciplinat, enèrgic, eficient. La seva predisposició, el seu sentit de la responsabilitat, l’han habilitat per ser un exemple de dona treballadora, de sitgetana que estima les coses de casa, però que no s’entreté amb petiteses i detalls de poca incumbència. Davant aquestes evidències poc importa dir-se Juanita o Paquita. El nom no fa la persona és, però, una part imprescindible per identificar-la. Per aquest motiu ara ho he volgut escriure bé, en honor a ella i per esmenar la meva errada, Paquita Ferrer i Rosés.


J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'abril del 2011 )

03 d’abril 2011

DONES TREBALLADORES

Es diu que cada dia és bo per celebrar quelcom. D’un temps cap aquí s’ha establert en el calendari un nombre de dates dintre les quals es celebra un dia dedicat a commemorar un reconeixement, a voltes amb categoria de denominació internacional. No fa gaire, en concret el 19 de març, ha estat el torn del dia del pare. Però abans, el dia 8 d’aquest mateix mes es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora. De tots es sabut que el treball ha estat un denominador comú de les dones, perquè no l’acaben mai . La feina de la casa requereix una dedicació constant , “un no acabar i també un no parar”, com elles ho defineixen. Les dones sitgetanes alternaren les feines de la llar amb les de cosir sabates, per posar un exemple. Acostumaven primer a enllestir les tasques més puntuals, com fer els llits i treure la pols, preparaven el dinar i posaven l’olla al foc. Aquest temps de cocció les permetia asseure’s davant la màquina i aprofitar per cosir uns quants parells. Però sempre amatents del foc, tot i que el posaven baixet, de tant en tant acudien a la cuina per tal de controlar la seva evolució. Treballar a casa representava una gran avantatge, per tal de tenir-ho tot controlat. I si a més hi havia la sort de poder disposar de la companyia de l’àvia, la feina era de més bon portar, car la més veterana de la casa s’encarregava de la cuina i així la filla o la jove podia treballar sense haver de tocar tantes tecles. Si més no entre les sabates i la vida quotidiana ha prevalgut el neguit per tenir net el tros de carrer i, sobretot, mantenir inalterable la blancor de la façana, per això tenien sempre disposada en el interior de l’eixida una galleda de calç amb la corresponent escombreta. A la més mínima, desprès d’haver plogut i haver estat esquitxats els baixos de la paret de fang, sortia la galleda i les dones s’afanyaven a fer-li un repàs. Conscients i solidaris amb aquest punt d’honor, a ningú li passava per la ment embrutar la paret aliena, amb guixades i altres pintades que taquessin tan mimada blancor. Havent viscut aquestes normes tan generalitzades en tots els àmbits familiars, em sembla incompressible que hi pugui haver gent disposada a embrutar les parets amb aquestes pintades tan absurdes que de la nit al dia apareixen sense cap mena de contemplació, desbaratant les mínimes normes d’urbanitat, i sense cap respecte a uns neguits bàsics, els de la netedat. Sortosament encara hi ha qui té cura de mantenir la blancor que tant distingia al nostre poble. A la carretera de les Costes, des de sempre he sentit admiració per la casa de la família del Sr. Ferrer, germà de l’artista Agustí Ferrer Pino. En aquell quarto de reixa, la qual es rematada per una creu de ferro forjat, l’home tallava els cabells a una clientela que li era fidel. Era una imatge de barberia de poble, on hi predominava la blancor interior i exterior. Família també molt aficionada al ciclisme. Coincideix fer-ne esment quan tot just s’ha rodat una nova edició de la popular Volta. Tots recordem aquells anys, quan sent alcalde el Sr. Vicenç Ibañez i Olivella, al menys durant un parell d’edicions, Sitges acollia un final i un començament d’etapa. Els ciclistes en competició sempre ha estat un espectacle que ha mogut a molts aficionats i públic en general que es concentra a peu de carretera i espera que passin. I quan ho fan, si van agrupats, és com una estafa a la que t’adones, ja han passat. Aquelles “Volta “ l’anunciaven un treballats cartells, obra del també artista sitgetà Francesc Ferrer, Bruno. El qual amb la seva meticulositat en el traç i en el domini de la perspectiva oferia un cartell que encara molts sitgetans tenen emmarcat i penjat en les parets de les seves cases. La filla de la casa de les dues finestres, la Paquita, ha estat exemple de dona treballadora, eficient enllaç entre la fàbrica de calçat de can Muiño i de les maquinistes que cosien per la casa. La Paquita, faci fred o calor, ha vestit amb faldilles, davantal i mitjons. S’ha passejat pels carrers del poble, amb aquest bri que tan caracteritza a la dona sitgetana, quan el nervi la fa córrer i no nota la sensació de fred. És una dona sensible i alhora neguitosa que ha viscut a compàs del temps que li ha tocat viure. Les tradicions, les festes, la dedicació absoluta a la fàbrica, al sentir-se una peça important del seu engranatge. La caseta emblanquinada de la carretera, és un testimoni supervivent d’aquell Sitges íntim, pel seu davant s’ha esplaiat el progrés sobre rodes, anant i venint per una carretera que ens porta al començament de les Costes de Garraf, passant per les Cases Noves. Per allà on hi passava l’anomenada serp multicolor. Els pares de la Paquita, el seu germà Josep, han compartit veïnatge amb la Carme Sànchez, artista de circ,. Una dona d’una voluntat de ferro, esposa del pallasso Rudy Llata, que ha sabut fer front a la seva ceguesa amb una predisposició admirable, sense que la seva mancança hagi representat un impediment per a desenvolupar la seva convivència amb tot el que l’envolta. La seva casa és també de les poques que queden de planta baixa , més avançades que les altres, com a vigies d’un enclavament que s’ha transformat , fins a fer desaparèixer indrets tan emblemàtics com l’era del Molins, d’un significat especial quan arribava el dilluns de Pasqua. Sitges i Sant Pere de Ribes han estat, ho continuen sent i ho seran sempre, dues poblacions veïnes. I si a la nostra Vila les seves dones treballaven ajudant als marits que eren pescadors, a sargir les xarxes, a vendre el peix. O com he dit, cosint sabates, les dones ribetanes tenien cura del galliner, de l’hort i quan havien collit, o les gallines havien post els ous, s’afanyaven a venir a vendre la mercaderia al poble veí. Ha estat una transacció comercial que permetia establir una relació amical. Tenien la seva clientela fixa i sols havien d’empènyer la porta i delatar la seva presència amb aquell crit tan peculiar i tan generalitzat en aquell temps: “ Ah! Maria”. Per a tot seguit anunciar el que portaven dintre d’aquells cistells de vímet i d’ansa que la travessava d’una banda a l’altra. “Nena”, repenjant-se en la e, amb aquesta peculiar dicció de la parla ribetana, porto faves, acabades de collir i ous encara calentets ”. Sortosament la feina de la dona és, actualment, equiparada a la de l’home, els estudis han preparat a tots per igual, i desenvolupen el seu saber en llocs també de responsabilitat. Aquest canvi de costums ha fet que s’igualessin les tornes, de manera que les feines de la casa ja no són exclusivitat de les dones, sinó que són compartides entre home i dona. Una igualtat que a molts els ve de nou, acostumats a tenir-ho tot a punt sense haver d’arremangar-se . No hi ha res, però, com la igualtat ben entesa , per tal de compartir les feines de la llar, convertint-se en la cosa més normal del món. Davant aquests plantejaments als quals ens ha conduit les formes de la vida actual, els mèrits també hauran d’anar a parts iguales. I per tant igualment es podria reivindicar el dia de l’home treballador. J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'abril del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez