Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de febrer 2011

100 + 25 = 1.000

Les matemàtiques no han estat el meu fort, potser sóc home de lletres, o al menys la permanència en aquesta pàgina. L’haver de resoldre, amb més o menys encert, l’article setmanal, em dóna una certa predisposició per insinuar que el meu fort són les lletres, més que els números. No obstant que estigui fluix en la matèria matemàtica no és excusa per plantejar la resolució de l’encapçalament amb aquest resultat. Tot té una explicació.
A l’any 1986, concretament el dia 1 de març, l’Eco complia 100 anys. Una fita que va acaronar de joia i satisfacció, en primer lloc, i molt merescudament, a la família Soler que han estat els pares de la criatura i els continuadors de la nissaga que ho van fer possible, no sense haver de trampejar tota mena d’entrebancs. Una satisfacció de la qual també li corresponia una part del mèrit als col•laboradors, els quals hi havien escrit articles d’opinió, poesia, cròniques d’esport... Un dia d’aquells també jo en vaig tenir la gosadia.
Parlo de quan tenia 16 anys, que va ésser quan apareixen les meves primeres incursions. Tanmateix l’època que per a mi assoleix una importància especial, són les col•laboracions que envio des de l’Aaiun , capital del Sàhara Occidental, on em trobava complint amb el deure del servei militar, aquelles cròniques van sovintejar. I si rebre el setmanari quan ets lluny de casa ja és una gratificació, si a més hi ha una col•laboració teva, la satisfacció era majúscula.
Aquells 100 anys són celebrats com un merescut homenatge en record dels fundadors i dels continuadors. Li recau l’honor de presidir la capçalera del setmanari, al net del fundador a en Josep M. Soler i Soler. El seu fill gran, en Josep Soler Fernàndez, es pot dir que em va obrir les portes del setmanari. Amb ell formaven aquell grup d’amics que cada dissabte ens apropàvem a la seva casa i passàvem per entre la merceria de la Llúcia, on compartien tasques comercials ella i la Carme, muller i mare, respectivament, dels dos Joseps de la casa i d’en Ramon. Com que la colleta hi havia dies que era nombrosa: en Jacint Sastre Tutusaus. L’Isidre Junyent, el seu veí més proper. En David Jou, qui també va començar a publicar els seus versos en aquestes pàgines fins a dia d’avui. En Rafael Nicolás, fill del notari. En Jacint Picas, fill d’aquell recordat i bon puntal d’aquestes pàgines. D’aquí que amb tanta colla no sempre pujàvem tots al menjador, sinó que entràvem una representació a la botiga i des del buit de l’escala una de les dones cridava: “Josep, que et venen a buscar”. Per aquell temps em feia il•lusió poder publicar quelcom a les pàgines de l’Eco. Ho tenia la mar de bé, ni em calia haver de presentar-me a l’impremta, per allò de la vergonya, en diuen tall, o potser per temor a que em rebutgessin el foli mecanografiat, li vaig lliurar a l’amic, al fill de l’amo, millor influència que aquesta... Era una breu ressenya d’un concert del Palau de la Música, ja es poden imaginar la meva satisfacció en veureu publicat. Ja tenia la porta oberta, ja no vaig dubtar, cada vegada que enllestia un nou article li portava a en Josep, el director. Aquesta assiduïtat em va permetre fer-me, també, amic del pare del meu amic. Sembla un embolic, però no és gens complicat d’entendre, perquè qui no és amic d’en Josep no ho és de ningú. Cal dir que he trobat amb ell a la persona que, amb les seves opinions, m’ha animat a continuar amb aquesta afició.
I vet aquí que aquest proper 1 de març del 2011, quan sembla ahir que afalagàvem aquells 100 anys, n’han passat 25 més. Tots ens hem fet una mica mes grans al costat del director de bata blava, de tarannà jovial, senzill, que ha rebut als seus col•laboradors de peu, davant la màquina, o abocat al taulell mentre repassa proves. I quan s’ha assegut, davant la taula del discret despatx del quarto de reixa, deixa la porta oberta per no perdre el contacte amb aquest anar i venir. De la botiga a la rebotiga passant pel menjador, com vaig titular un article, per allà les vigílies d’una festivitat de Santa Llúcia, en record dels estadants de la casa del carrer Bonaire i en homenatge a la Carme, una de les filles, que amb aquella simpatia exultant, es dedicava, junt amb la Maria, al bonic i delicat art de l’agulla i el fil. Tot ha canviat una mica, la botiga no té activitat comercial, el menjador ha deixat de ser-ho, l’ocupen màquines que amanyaguen modernitat. El quartet on cosien la Carme i la Maria, en Josep i l’Artur, des de l’ordinador, compaginen aquestes pàgines. Perquè, durant els darrers 25 anys, l’Eco ha abraçat les noves tecnologies, de manera que ja no ens cal anar personalment a lliurar la col•laboració, ho enviem per Internet. És còmode, però per altra banda s’ha perdut bona part d’aquell contacte, l’haver de passar per la botiga i el menjador per arribar fins a la rebotiga, a l’impremta, on havíem coincidit amb eficients treballadors, amb els col•laboradors de sempre. Els havia de tan veterans que fins i tot es prenien la confiança de seure damunt el taulell i entaular conversa amb qui fos. I a l’entrada o a la sortida ens trobàvem amb elles que confeccionaven la cistella de la colla de Caramelles del Retiro, o en aquestes vigílies, alguna que altra disfressa de Carnaval i elegants vestits per anar al “Panaché”... Era ahir, avui els de l’Eco ens faciliten la labor.
Si tot fos tan senzill... A vegades les pegues surten per altres costats, de manera que el nostre volgut director, l’home de bata blava, s’ha hagut de sotmetre als aciençats coneixements dels especialistes de bata blanca. Ai!, que bonic seria si tot fos, ni blau ni blanc, sinó de color de rosa. I jo encara hi afegiria i olor de clavell, ell ja m’entén. El seu optimisme, la seva profunda fe, sortosament l’ha permès vèncer un altre entrebanc. Vagin aquests 25 anys més de l’Eco com el millor regal a aquesta meritosa tasca, encara que sumar ens acabi foten el paquet.
I és a partir d’aquell primer de març del 1986, quan col•laboro de manera assídua, havent fallat potser tan sols en dues o tres ocasions, com a molt. Per tant la xifra 1.000 que apunto com el resultat de la suma dels 100 + 25, ve a ser com el compendi de tots els articles que he publicat en aquestes pàgines, al llarg d’aquests darrers 25 anys. I si a la quantitat hi afegim la resta d’articles de quan hi col•laborava de manera esporàdica i atenent que tenia 16 anys, desconec la xifra exacta. Per dir-ho de manera indicativa, deixem-ho en mil i escaig.
Un Eco de 125 anys té la solera, la grandesa, el mèrit d’un setmanari que s’ha fet gran gràcies a ser tan proper, en tots els aspectes. Si hagués contemplat disciplines i normes més intransigents, estic segur que avui ja no existiria. Ve a ser com les matemàtiques, on dos més dos fan quatre i qui no ho entén així pot arribar a arruïnar-se. No obstant, si jugues una mica a la puta i la ramoneta , pots acabar apuntant que 100 + 25 = 1.000, perdràs crèdit, però de ben segur el plantejament atraurà l’atenció i haurà qui, per curiositat, et llegeixi.
l’Eco de Sitges té una capçalera atractiva i un contingut pensat i escrit amb una gran estima pel poble, a les seves persones, pels esdeveniments, les tradicions. I, avui, per l’admiració a aquests 125 anys.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de sitge, amb motiu dels 125 anys, el 25 de febrer 2011 )

20 de febrer 2011

ELS QUE QUEDEN A TERRA

Escriure comporta riscos, no em refereixo amb això que l’activitat estigui exposada a perills que no es puguin prevenir, o si més no calcular, abans d’apuntar res. Amb tot en poden derivar repercussions.
No obstant escriure amb tota mena de miraments, més quan vols quedar bé, un altre dels riscos amb els quals estàs exposat, a més de la inexactitud que es pot fer palesa amb els noms, cognoms, detalls de situació..., n’és l’omissió. Deixar-te a algú a terra, i si a la persona la coneixes, sap molt greu. Una plantada que implica no sortir en l’article, quan sí hi són altres. Aquest: “ em vas deixar a mi, que també sóc d’allà..., és com un pessic a l’amor propi que fa mal. Perquè si havies quedat satisfet de com havia quedat l’article, davant de la plantada, et fa sentir culpable, malament. Sortosament els que acostumen a quedar a terra, són persones comprensives i conscients que hom no té l’obligació de saber-ho tot.
El flaire del sofregit que manega la Paquita de can Solé de Benissanet em va motivar el poder parlar de les excel•lències de la seva cuina, quan tornes cansat de caminar i amb gana suficient com per fer un bon paper. I vaig aprofitar per fer esment dels Bladé que són oriünds del poble i, m’acatxis la mar, em passo per alt fer menció a la Pilar Fortuño, la Pili de l’Andana, que de joveneta anava aprendre a cosir a casa de la mare de la Josefina que és la muller d’en Llorenç Bladé. Per aquelles circumstàncies i casualitats de la vida, arriba a Sitges i fa estada a casa la Pasquala , en el bell mig del carrer Major. La dona necessitava una noieta que l’ajudés en la botiga, aquest detall els hi va comentar a la mare de la Mª. Teresa i la Carme Kraf que li portaven la fruita del poble i ella va pensar amb la Pili. Casualitats que propicien el seu primer contacte amb un poble, el qual ha arribat a estimar tant com el seu. En aquest redós sitgetà ajuda a la Pasquala, que per cert era de Gandesa, i s’envolta d’aquella moixama que la mestressa tenia disposada per la botiga, junt amb bull de tonyina i de tots els ingredients del xató. Observa i participa de les novetats que provenen de la ciutat de Barcelona i que li explica aquell eficient enllaç que n’era el recader Casimir. Aquest conviure amb el matrimoni, amb els fills, la legitima per poder sentir-se com una més de la casa, compartint alegries i tristeses. Com ha succeït ara fa poc, amb la sentida mort de la Deli que l’ha viscut amb l’angoixa de la persona que perd a un familiar proper. A la Deli i a la Pili sols les separava les ribes llunyanes de l’Ebre, una quasi a frec de la desembocadura i l’altra en la voreta d’aquest Mediterrani. Amb tot, però, les unia l’amistat d’una companyia que s’havia amanyagat amb la complicitat dels anys i, també, per haver viscut tan a prop una de l’altra. Quan s’estableixen aquests lligams, succeeix que el primer que se’n va deixa un buit difícil d’omplir. Però abans de tots aquests desgavells que ens depara la vida, la Pili coneix qui acabaria sent en el seu marit i tot ve rodat, els fills, el restaurant. I la Pili que torna cada any al seu poble, a la casa pairal, per saludar als seus, a les amistats i per a comprar l’oli de la collita de les oliveres del seu germà .
Vet aquí que aquest oblit em serveix per adonar-me que a la Vila viuen molts convilatans que són oriünds de la província de Tarragona i aquesta coincidència em motiva per parlar-ne d’algun d’ells. Davant l’abast del tractament a tota una província, de parroquians sitgetans però nascuts en aquestes terres, estic convençut que a molts els tocarà el rebre, pels sols fet de quedar en l’anonimat, a terra. Conscient d’això demano, una vegada més, comprensió i disculpes.
Em seria imperdonable que, amb aquest interès, em deixés a terra a la meva pròpia àvia Maria que era de Reus a l’igual que el meu oncle Paco i la meva mare que va néixer a Pradell de la Teixeta. Gràcies a elles, a les seves dissertacions, he après quelcom d’aquesta província. Del temps en que prevalia aquella mena de lloança, de la qual tan presumien i n’estaven cofois la seva gent: Reus, París i Londres. O aquesta altra: A Reus enganxen i a Tarragona manxen. A familiaritzar-me, també, amb la denominació de xiquet i xiqueta, emprada per aquests verals del camp de Tarragona. O el xicotet i xicoteta de més cap a les ribes del riu Ebre.
A Escó, d’una manera despectiva, però alhora simpàtica, fan servir el “carnús”. Ens ho va ensenyar el recordat Agustí Montornès Pino, que junt amb els seus germans eren d’aquesta població. La qual, gràcies al músic del jazz, un dia varem visitar, com a convidats d’un germà que vivia en el poble i que va tenir el goig d’ensenyar-nos, sota la casa, una bodega amb volta, tota de pedra, un art que tota la família ha dominat. Un treball delicadíssim, aquella era una obra mestra de picapedrer. Art que el propi Agustí va heretar, com podem admirar en els treballs de pedra que va fer aquí a Sitges.
Sense deixar l’afegit de la música, just és tornar a fer esment al mestre Gabriel Pallarès, ja que havia nascut a Valls, com el seu amic i també músic, en Joan Roca, conegut popularment com en “Manxet” que tocava el trombó i la flauta. Com a curiositat, cada vegada que en una conversa entre en Pallarès i en Roca, aquest últim, al referir-se a Valls li deia: el nostre poble...”, en Pallarès el rectificava: “serà el teu, el meu és aquest”.
El més apropat a Benissanet n’era, el també músic, en Manel Rius, la seva muller, la Sofia, eren de Ginestar, ho continua sent la germana de la Sofia que també viu aquí. I en Ramón que es va casar amb una germana de l’Andreu Planas i d’en Ciscu del forn.
Els germans Olivé en Joan, en Magí i en Josep, concretament aquests dos van viure els últims anys de les seves vides, observant, des d’un banc de l’andana, minut a minut, les arribades i sortides dels trens. Avui ho tindrien difícil si no aconseguien un abonament de permanència. Un visat de viatgers estàtics, millor dit, un bitllet de simples observadors, des de terra estant. Se’ls coneixia pels Catllar, per procedir d’aquesta població.
Conec a un lleial lector d’aquest setmanari, home de barret, que sap esperar, pacientment, en la sala de lectura de la Biblioteca, que l’Eco quedi lliure, per poder-lo llegir detingudament. El Sr. Miquel Saludes és de l’Alforja del Camp i manté el dinamisme i la jovialitat de l’home de pagès, que ha voltat món i de l’experiència assolida, n’ha derivat la categoria d’un senyor de capital que viu a Sitges que és el lloc més cosmopolita de totes les contrades que trobem des de mar cap a pagès.
I de la capital del Priorat, Falset, n’és la Montserrat Pérez, vídua del recordat Josep Montserrat i Torralbas, home del Prado. Com en Josep Pi que és del Prado i del Retiro, perquè és l’empresari del cinema de les dues sales i també oriünd de Falset.
Com no podem afegir una faldilleta al final de la pàgina, em quedo curt. Me’n deixo a terra.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de febrer 2011 )

12 de febrer 2011

INTERIORITATS DEL VINYET



Les interioritats de cada casa custodien un o més detalls, als quals els hi professem una estima especial i quan tenim oportunitat ho ensenyem, amb clara intenció de fer participar a les amistats del nostre entusiasme i predilecció per determinats elements que conformen l’acompanyament de la intimitat que no s’aprecien i potser ni s’intueixen des de fora.
El mateix passa amb el conjunt del poble, estem envoltats de detalls que ens distingeixen o, si més no, són atractius, interessants; de caire cultural, artístic, paisatgista... No obstant per tenir-ho tan a l’abast no ho valorem amb tota la seva importància. Però això no és el més rellevant, amb els anys hem perdut moltes identitats, molts punts de referència que els joves d’avui no contemplen tot i que potser n’han sentit parlar. Un exemple poden ser els motius, amb els quals s’identificaven a moltes famílies. Com les cases de gent del poble que al ser reformades han perdut la seva identitat original, aquells detalls que les feia diferent a altres,o que tenien coses en comú. Amb això s’avenien les cases on en els baixos hi tenien l’estable, el celler, el taller. Altra cosa seria, ara, si encara hi haguessin tallers, amb la presència de l’aprenent. A totes aquestes interioritats a la jovenalla ens encuriosia guaitar-hi, perquè sempre hi descobríem algun element que ens havia passat desapercebut. Sobretot les maneres ancestrals amb les quals es desenvolupaven determinades activitats.
Era, per tant, quan en la interioritat les cases hi prevalia la blancor de la calç, però també uns bens comuns que trobàvem en quasi bé totes les llars sitgetanes. Em refereixo a una estampa d’unes proporcions una mica grans i emmarcada. El gravat corresponia a la Mare de Déu del Vinyet, tal com esta presentada en l’altar principal de l’ermita. En una època on la gent penjava fulls de calendari amb la simple finalitat de decorar les parets. Aquesta estampa presidia la més destacada del dormitori, o a mena de benvinguda quan la trobàvem disposada en el rebedor.
I és que el Vinyet ha representat aquest lloc acollidor que ha estat destí de peregrinatge familiar. Les interioritats del Vinyet són penyora de devoció que emmarca el fervor de moltes generacions. Tanmateix els records a voltes van acompanyats de músiques que, segons l’ocasió, han sacsejat la fibra de l’emotivitat. Les més sensitives, les marxes nupcials que precedeixen i posen el colofó al sagrament del matrimoni. Sense menystenir altres acompanyaments musicals que han sortit dels tubs, gràcies a l’art dels mestres organistes que els han interpretat.
El més antics que recordo són la família Torrens. Que han estat els organistes del Vinyet i de l’església parroquial. Sobretot quan l’ofici del diumenge, em sembla que era a les 10 del matí, la missa era cantada i els cants eren acompanyats per aquest instrument. El mestre Torrens disposava d’uns eficients reserves. Com ja vaig apuntar, no fa gaire, en un d’aquets articles, el mestre era molt propens a refredar-se, el dia que requeia o quan la meteorologia feia preveure canvis ambientals, la seva muller, la senyora Esperança el substituïa. L’únic entrebanc que els amoïnava era l’escala, per la qual s’accedeix al cor i a la caixa de l’orgue, degut a que els graons són alts i irregulars i la llum que els il•luminava era feble.
Vet aquí, però, que tant els cors de la parròquia, com el del Vinyet, es van anar quedant solitaris, buits. Hem de tenir present que en els moments de glòria de l’afició pel cant, aquests enclavaments enlairats, es trobaven molt concorreguts de cantaires. Sovint m’he referit a les activitats musicals dels mestres, a aquelles classes de solfeig que impartien, als balls que amenitzaven amb les seves respectives orquestres, a les caramelles i, inconscientment, m’he apartat una mica d’aquesta vessant de la música, la religiosa. Activitat de la qual en tenia cura, com he dit, el mestre Manel Torrens, per ésser el mestre de capella. L’home dedicava algun dia de la setmana a assajar els cants de la missa, més quan aquesta es preveia solemne. La plantilla de cantaires l’integraven gent que, com popularment es diu, se la sentia pel cant. Havien d’educar la veu amb molta estima, perseverança i sense escatimar-li atencions . Veies als tenors, baixos..., tapar-se el coll, la boca, prendre pastilles de potassa, per temor a que una simple insinuació de refredat els afectes les cordes vocals, la veu.
Els anys acumulats, van anar allunyant les obligacions contretes amb la música i amb l’orgue de la parròquia i el del Vinyet. Va coincidir, amb el fet de no prevaldre el caliu que havia mantingut el mestre, el declivi dels tenors, en definitiva, de la gent de cants. I aquests van aglutinar tota la seva afició amb el cant de les caramelles. Fins el ressorgiment de noves promeses que els van engelosir.
Mentre, per tal de no trencar amb tants anys de dedicació a la música de capella, ho va continuar el fill gran de la casa, en Manel. I això que l’home també tenia dificultats per pujar i baixar aquestes escales, degut a una poliomielitis que va patir de jovenet. L’arribada al Vinyet d’en Manel, guardava uns encants irrepetibles. Sempre acostumava anar just de temps i els ermitans patien fins que no distingien la tronada motocicleta conduïda per l’organista. Assegut amb posició decantada, de fals escaire, i amb l’abric que quasi refregava per terra, el motoret espetegava amb roncs de no gaire bons símptomes. Sortosament les parelles es casaven per amor i no pas per l’admiració a la música. El mestre complia amb la seva comesa, la de l’orgue, de manera quasi mecànica, omplia l’església dels acords nupcials i feina feta, no n’havia de fer cap més. Tot just els nuvis havien acabat de sortir per la porta, en Manel ja era damunt el motoret, mentre remugava: “uns altres que s’han penjat”. Era la seva particular percepció, que no tenia res a veure amb l’art.
Entre aquests intervals, altres organistes s’alternaren amb la comesa, com en Josep Pagès, en Jordi Pañella que casualment, junt amb en Ramon Artigas, va ser també administrador. I en Charles Miles i Salvador Monzó. Amb tot aquesta llarga trajectòria musical de l’orgue, com en el seu dia va passar amb el de la parròquia, el del Vinyet necessita una profunda restauració. Conscients de la situació, els actuals administradors, els senyors Bartomeu Muñoz i Joan Acosta, d’acord amb el Sr. Rector i les autoritats competents, han iniciat les gestions pertinents per a que l’orgue torni a sonar amb tot el seu esplendor, a ser possible durant l’ofici del dilluns de Pasqua. Conscients que aquesta comesa té un important cost econòmic, d’aquí la crida que han fet a tots els qui estimem aquestes interioritats del Vinyet, o ens agrada gaudir de la vellutada sonoritat de l’orgue. La col•laboració de tots, a mena d’aportació monetària, ajudarà a fer-ho possible. Malgrat que la situació actual no estigui, permetin la redundància, per orgues.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de febrer 2011 )

10 de febrer 2011

DEUTES

Sento una certa admiració pels alcaldes de poble, perquè han de desenvolupar els seus mandats molt en contacte amb els ciutadans, amb tot el que això comporta. En canvi els alcaldes de les grans ciutats no guarden una relació tan directe, fins el punt que més d’un ciutadà no haurà coincidit amb ell en cap ocasió. És així com el compromís, al ser més generalitzat, més complex, no comporta l’afegit de l’amistat, del retrobament continuat.
Aquest apropament, entre alcalde i vilatà, és bo per a qualsevol ciutadà que es plantegi un interès per les coses del poble. D’acord amb aquest neguit i degut que la majoria d’aquests alcaldes són persones properes, disposades a escoltar, resulta habitual que hom pugui parar a la màxima autoritat del poble al mig del carrer per plantejar-li alguna que altre opinió, petició, com la cosa més normal. Aquesta bona accessibilitat pot esdevenir un destorb, una incomoditat pel batlle, més quan els plantejaments poden abordar temes escabrosos, o pretenen treure privilegis personals. A voltes potser a la recerca d’una mediació, també es pot donar el cas que es vulgui influir per algun familiar proper, amb el convenciment que l’alcalde el pot fer accedir a un lloc de l’administració local, o de qualsevol àrea de la xarxa municipal. És un dels tributs que ha de saber trampejar el polític que accedeix a la poltrona de la casa de la vila d’un poble. I com que la relació a voltes és amical, a l’alcalde se’l posa, com s’acostuma dir, entre l’espasa i la paret. Tot ve a tomb amb una argumentació que és força comuna: “et voldria demanar un favor...”. Desprès d’escoltar a l’interessat , ha saber raonar de manera diplomàtica, quan s’escau, la negativa a les pretensions, sense haver de perdre l’amistat. Una papereta difícil.
L’altre tribut escabrós és l’haver de trampejar l’aspecte econòmic, la patata calenta que ha d’intentar refredar a tota costa . I en aquest tema, per a que minvi la calentor, ha de procurar que les arques municipals puguin fer front a les despeses, intentant, per a tal menester, no posar en perill l’economia municipal. Si tinguéssim en les nostres mans l’oportunitat de poder passar comptes municipi per municipi, que pocs trobaríem amb l’economia sanejada i amb les arques ben posicionades, crec que tots estan endeutats i aquestes deutes fan esborronar, fins i tot, als més valents, o optimistes, en qüestió de finances.
Segons referències el primer gran endeutament que va suportar el nostre poble, va ser quan es va planificar i portar a terme la construcció del Passeig Marítim. Projecte iniciat per l’alcalde Bonaventura Julià i continuat pel Sr. Pau Berrabeig. Sota el seu mandat el 1926, s’inaugurava el tram de Passeig entre l’avinguda Sofia i la del doctor Benaprés. Segons les llegendes urbans, per portar a terme aquesta obra, l’Ajuntament va contraure un deute d’un milió de les antigues pessetes. Tant greixada van trobar la xifra, que molts ciutadans posaren el crit al cel, davant el que semblava un gran disbarat. Fins l’extrem que amb motiu de la visita del Rei Alfons XIII, l’any 1930, per inaugurar l’Exposició de Clavells, la qual va tenir lloc en el recinte de La Vall. Un cop acabats els actes protocol•laris, l’augusta comitiva va guaitar des del Baluard, on els detractors del cost d’aquella obra, els va faltar temps per a informar al Rei de tal majúscul endeutament, creient que davant les xifres al Rei li agafaria un treball. Per sorpresa de tots els presents, els hi va venir a dir que l’endeutament havia valgut la pena, ja que aquell passeig representava el futur del poble. Va tenir bon ull.
Suposo que a partir d’aquesta gesta financera, els sitgetans van quedar curats d’espant per sempre més. Ben poques vegades la caixa de la casa de la Vila s’haurà vist arrebossada de virolles. Passa com en les millors cases, on per a portar a terme projectes d’una certa consideració, mai es disposa de prou liquidat i per consegüent s’ha de recórrer a les entitats bancàries. O també, fa anys, als anomenats prestamistes que actuaven com un banc. Deixaven els diners, els quals s’havien de tornar amb interessos, però amb el compromís per escrit que de no fer-ho, el usurer es quedava amb la propietat acordada.
A aquestes modalitats els nostres avis no n’estaven gaire avesats, perquè si no disposaven dels diners, esperaven a tenir-los estalviats. Com les coses no resultaven tan cares, la majoria de les vegades ho aconseguien, sense haver de contraure deutes amb els bancs. Com a mal menor, els diners que havien de demanar tampoc eren una gran quantitat per no poder fer front als venciments dels terminis. Davant aquesta situació de restricció generalitzada, les entitats bancàries tampoc anaven tan grasses, ja que no cobraven gaires interessos.
Un ajuntament, sigui del poble que sigui, per molt que ho retardi, s’ha d’acabar endeutant de grans quantitats, per poder fer coses en benefici de la ciutadania, fins i tot en tasques de conservació per a que l’entorn no es degradi. De cap manera ho podria portar a terme si esperés tenir els diners del cost real. És quelcom semblant a una parella que es vol comprar una vivenda, indiscutiblement s’ha d’hipotecar per poder-hi accedir. De no fer-ho amb aquest sistema mai en tindria prous.
Si més no quan els resums de les comptes de l’ajuntament s’eleven a milions d’euros, que no són de pessetes, el deute acumulat, esdevé considerable. No contribueix gens a alleugerir la càrrega, quan també les coses van maldades per a societats, clubs i altres morts que van a parar a la teulada de la casa del poble i aquesta ha d’acabar fent-se càrrec de deutes que no ha generat. Un ajuntament ha de resoldre paperetes molt difícils que generalment tenen un cost elevat.
I un servidor, que no sóc entès en aquets temes d’economia, em faig creus com els bancs van concedint prestem sobre prestem a estaments oficials i d’aquesta forma es tapa un forat però es va fent més grossa la pilota. Resumint, com i de quina manera es podrà pagar? Què pot passar? Malauradament, està a l’ordre del dia, quan una d’aquestes parelles, que ha fet una hipoteca sobre la vivenda, deixa de pagar ix terminis, perden bous i esquelles.
Deuen diners els ajuntaments, deu la Generalitat, deu el govern central, milions i milions d’euros, quantitats esgarrifoses. Admiro també, davant aquest panorama de fallida encoberta, l’optimisme que mostren els governants que no s’acoquinen. Home, un detall que en certa manera se’ls ha d’agrair, perquè si es posessin a plorar, el drama s’hauria consumat de la manera més natural entre els humans, però, també sigui dit, de la forma més poruga i més erràtica per a crear confiança.
Confiem amb els entesos, de la seva saviesa dependrà poder posar una mica d’ordre a uns deutes de vertigen. Sense que ens hagi de tocar el rebre a nosaltres. Això ja són figues d’un altre paner. Amb tals perspectives, haurem de treballar, mai millor dit, fins que el cor ens digui prou.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de febrer del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez