Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

13 de novembre 2010

ESTEM TREBALLANT PER A VOSTÉ


El futbol ha estat l’esport que més adeptes ha tingut en el nostre poble, m’imagino que amb la mateixa intensa afició que en altres llocs. Més si tenim en compte que descric els costums d’uns anys que no hi havia gaires més distraccions. Quan els diumenges a la tarda es concentrava quasi bé el gruix més lúdic de la festivitat. D’aquí que les senyores s’havien d’afanyar per tenir preparat el dinar aviat. Això les obligava anar a missa a primera hora per a tot seguit haver de trafegar a la cuina. Els homes gent de cafè i futbol i les senyores sempre pendents de les feines de la llar i que en arribar el diumenge, a més, aprofitaven per rentar la roba en aquells safareigs de ciment armat que feien els Artigas, els Martí i en “Tet”.
Es dinava aviat, en una esgarrapada i els homes s’afanyaven per acudir als cafès de les respectives Societats i allà, en amena tertúlia, acabaven de perfilar la jornada futbolística que en un no res començaria al camp de l’Aiguadolç. Calia afanyar-se per encaminar-se al camp. A l’altre diumenge quan el Sitges jugava a fora, els “futboleros” acontentaven a la muller i l’acompanyaven al cine, si més no pendents del resultat final el qual, junt amb els resultats de primera divisió, s’apuntaven en aquella pissarra de cal Xatet i que tants seguidors tenia a la sortida dels cines, dels balls. Durant aquest temps de tardor, època de cacera i de bolets, a l’activitat dels diumenges s’hi afegien aquestes dèries, de manera que la jornada resultava completa i fins i tot cansada si es volia acudir a tot. Hi posava el colofó aquells jocosos i immemorials balls de tarda que tenien una participació massiva.
Arribo fins aquí sense mesurar l’extensió i amb prou feines pensar que el tema escollit per avui, no tenia la pretensió d’apuntar els costums dels sitgetans/nes d’antany, sinó per presentar una fotografia d’un equip de futbol integrat per uns jugadors molt peculiars que més aviat no s’havien distingit per les seves habilitats futbolístiques. Perquè la Vila s’ha honrat per tenir empadronats a personatges il•lustrats en tots els camps, els quals han contribuït a potenciar el nom del poble. Si més no existeixen altres convilatans que la seva manera d’ésser els ha proporcionat un currículum de popularitat immillorable, difícil de superar però més acord amb la majoria de la gent que sense sobresortir massa, també amb la seva feina, el seu comportament, han recolzat l’esquena a la causa comuna. Ells també han contribuït a fer gran el nom de Sitges, no ho hem d’oblidar.
Aquesta alineació tan exclusiva i puntual, vindria feta amb motiu d’aquells partits que tot sovint s’organitzaven, perquè el futbol local formava part destacada del programa de les festes que tenien lloc. Així per exemple quan era la festivitat del paletes, s’organitzaven partits entre oficials i manobres. El mateix passava amb la festes dels sabaters, una selecció d’una fàbrica contra l’altra, els de can Benazet contra els de Can Termes. I així podríem continuar enumerant enfrontaments puntuals, com els campionats organitzats amb motiu de la Festa Major, que no sols aportaven l’al•licient de l’esport, sinó que omplien de seguidors el camp.
Fins i tots els músics ens hi varem veure en cor. En Jaume Soler Milà, més conegut per en Pascaret era un gran aficionat del futbol, acèrrim culé, i a qui tan agradava practicar en la seva perfumeria, d’amagat del seu pare, amb aquella pera de goma dels polvoritzadors de colònia. Els partits eren entre dos jugadors, ell i el qui s’hi avenia a enfrontar-s’hi . En un moment tot eren braços i cames que brincaven per entre els perfums i sabons, fins que el seu progenitor irrompia en el terreny de joc i suspenia el partit quan estava més interessant. Obligant al únic jugador de l’equip visitant a fugir amb la cua entre cames. Doncs bé, a en Jaume se’l hi va ocórrer organitzar un partit entre els cantaires de la colla de Caramelles del Patronat i els músics, els quals vam haver de fixar noves incorporacions, parlem sempre de músics, ja que els que actuàvem en les Caramelles no érem suficients. El partit es va jugar al camp del Sitges a la primavera , em sembla recordar, de l’any 1973 i si no vaig mal fixat el va arbitrar en Joan Miret. No recordo el resultat, però sí la patxoca que feia l’equip dels músics; els uns llargs i prims, els altres “regordets”. Que al no estar acostumats a córrer feina hi havia per arribar a l’altra porteria i defensar la pròpia. Un espectacle per llogar-hi cadires.
Bé, passo a enumerar, amb les limitacions corresponents al no conèixer prou bé els noms complerts dels jugadors de la fotografia cedida per en Francesc Rodríguez. Alguns dels mots pels quals se’ls coneix millor que pel nom els deixo per vostès. Drets i d’esquerra a dreta: actuant de linier en “Purri” , de porter l’Alfons Simó, al seu costat en Perico, en Regueiro, en Gonzàlez (Tete ) , l`Àngel (en Periquin) , una cara coneguda però desconec el seu nom. Va arbitrar el partit l’Ollé, junt amb l’altre linier en Quimet que feia la Moixiganga. Acotats: en Paco, en Pérez que feia de drapaire amb el seu pare i germà al carrer Carreta. En Juan, en Joan Sabaté, portador del Drac i l’Arnán.
Cap d’ells va arribar a ser un crac, però n’hi ha que amb popularitat potser ningú els guanyava.
J.Y.M
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 octubre del 2010 )

UN EQUIP DE GENT POPULAR



El futbol ha estat l’esport que més adeptes ha tingut en el nostre poble, m’imagino que amb la mateixa intensa afició que en altres llocs. Més si tenim en compte que descric els costums d’uns anys que no hi havia gaires més distraccions. Quan els diumenges a la tarda es concentrava quasi bé el gruix més lúdic de la festivitat. D’aquí que les senyores s’havien d’afanyar per tenir preparat el dinar aviat. Això les obligava anar a missa a primera hora per a tot seguit haver de trafegar a la cuina. Els homes gent de cafè i futbol i les senyores sempre pendents de les feines de la llar i que en arribar el diumenge, a més, aprofitaven per rentar la roba en aquells safareigs de ciment armat que feien els Artigas, els Martí i en “Tet”.
Es dinava aviat, en una esgarrapada i els homes s’afanyaven per acudir als cafès de les respectives Societats i allà, en amena tertúlia, acabaven de perfilar la jornada futbolística que en un no res començaria al camp de l’Aiguadolç. Calia afanyar-se per encaminar-se al camp. A l’altre diumenge quan el Sitges jugava a fora, els “futboleros” acontentaven a la muller i l’acompanyaven al cine, si més no pendents del resultat final el qual, junt amb els resultats de primera divisió, s’apuntaven en aquella pissarra de cal Xatet i que tants seguidors tenia a la sortida dels cines, dels balls. Durant aquest temps de tardor, època de cacera i de bolets, a l’activitat dels diumenges s’hi afegien aquestes dèries, de manera que la jornada resultava completa i fins i tot cansada si es volia acudir a tot. Hi posava el colofó aquells jocosos i immemorials balls de tarda que tenien una participació massiva.
Arribo fins aquí sense mesurar l’extensió i amb prou feines pensar que el tema escollit per avui, no tenia la pretensió d’apuntar els costums dels sitgetans/nes d’antany, sinó per presentar una fotografia d’un equip de futbol integrat per uns jugadors molt peculiars que més aviat no s’havien distingit per les seves habilitats futbolístiques. Perquè la Vila s’ha honrat per tenir empadronats a personatges il•lustrats en tots els camps, els quals han contribuït a potenciar el nom del poble. Si més no existeixen altres convilatans que la seva manera d’ésser els ha proporcionat un currículum de popularitat immillorable, difícil de superar però més acord amb la majoria de la gent que sense sobresortir massa, també amb la seva feina, el seu comportament, han recolzat l’esquena a la causa comuna. Ells també han contribuït a fer gran el nom de Sitges, no ho hem d’oblidar.
Aquesta alineació tan exclusiva i puntual, vindria feta amb motiu d’aquells partits que tot sovint s’organitzaven, perquè el futbol local formava part destacada del programa de les festes que tenien lloc. Així per exemple quan era la festivitat del paletes, s’organitzaven partits entre oficials i manobres. El mateix passava amb la festes dels sabaters, una selecció d’una fàbrica contra l’altra, els de can Benazet contra els de Can Termes. I així podríem continuar enumerant enfrontaments puntuals, com els campionats organitzats amb motiu de la Festa Major, que no sols aportaven l’al•licient de l’esport, sinó que omplien de seguidors el camp.
Fins i tots els músics ens hi varem veure en cor. En Jaume Soler Milà, més conegut per en Pascaret era un gran aficionat del futbol, acèrrim culé, i a qui tan agradava practicar en la seva perfumeria, d’amagat del seu pare, amb aquella pera de goma dels polvoritzadors de colònia. Els partits eren entre dos jugadors, ell i el qui s’hi avenia a enfrontar-s’hi . En un moment tot eren braços i cames que brincaven per entre els perfums i sabons, fins que el seu progenitor irrompia en el terreny de joc i suspenia el partit quan estava més interessant. Obligant al únic jugador de l’equip visitant a fugir amb la cua entre cames. Doncs bé, a en Jaume se’l hi va ocórrer organitzar un partit entre els cantaires de la colla de Caramelles del Patronat i els músics, els quals vam haver de fixar noves incorporacions, parlem sempre de músics, ja que els que actuàvem en les Caramelles no érem suficients. El partit es va jugar al camp del Sitges a la primavera , em sembla recordar, de l’any 1973 i si no vaig mal fixat el va arbitrar en Joan Miret. No recordo el resultat, però sí la patxoca que feia l’equip dels músics; els uns llargs i prims, els altres “regordets”. Que al no estar acostumats a córrer feina hi havia per arribar a l’altra porteria i defensar la pròpia. Un espectacle per llogar-hi cadires.
Bé, passo a enumerar, amb les limitacions corresponents al no conèixer prou bé els noms complerts dels jugadors de la fotografia cedida per en Francesc Rodríguez. Alguns dels mots pels quals se’ls coneix millor que pel nom els deixo per vostès. Drets i d’esquerra a dreta: actuant de linier en “Purri” , de porter l’Alfons Simó, al seu costat en Perico, en Regueiro, en Gonzàlez (Tete ) , l`Àngel (en Periquin) , una cara coneguda però desconec el seu nom. Va arbitrar el partit l’Ollé, junt amb l’altre linier en Quimet que feia la Moixiganga. Acotats: en Paco, en Pérez que feia de drapaire amb el seu pare i germà al carrer Carreta. En Juan, en Joan Sabaté, portador del Drac i l’Arnán.
Cap d’ells va arribar a ser un crac, però n’hi ha que amb popularitat potser ningú els guanyava.
J.Y.M


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 octubre 2010 )

L’ERMITA DE LA FONTCALDA




Cada any quan s’apropen aquestes dates, coincideixen dues efemèrides que es desenvolupen paral•lelament i que cada una, per separat, forma part de l’àmbit local i d’altre de més allunyat, el del veïnat aragonès. Sense deixar en l’oblit, però, als “maños” sitgetans.
El cinema aglutina tot el protagonisme que converteix el nostre poble, durant els dies que es celebra, en un referent de l’especialitat del festival que tanta anomenada projecta a la Vila. I pel que fa als veïns, que limiten Catalunya i Aragó, la festivitat de la verge del Pilar, acomboia el fervor popular i el folklore més representatiu d’aquelles terres, com és el ball de la jota.
Ni una cosa ni l’altra té res a veure amb l’enunciat de l’article, llevat que amb la meva rocambolesca facilitat per trobar afinitats em surti amb la meva. I és que a mesura que ens va neguitejar el deliri d’anar a visitar indrets, com el de la fotografia, ho permetia, tot sigui dit, la incorporació del cotxe, de seguit ens va sacsejar la curiositat per a deixar-ne un testimoni cinematogràfic. Ho feien possible aquelles càmeres anomenades de super 8, pel format de la pel•lícula, la qual s’havia d’enviar a revelar a Madrid i no disposava de banda sonora. Malgrat aquests petits inconvenients els aficionats gaudíem en el moment de filmar i desprès quan, a les tardes dels diumenges d’hivern, es treia el projector i, completament a les fosques, es projectava el resultat damunt la blancor de la paret del menjador i es revivien moments excepcionals i paisatges que mai havíem tingut tan a l’abast. Com tot la cinematografia casolana ha assolit una perfecció que s’apropa a la professional i amb menys aparells o, si més no, més reduïts, filmem les nostres pel•lícules que no seran del gènere fantàstic tot i que molt apreciades pel seu contingut i per les vivències que s’hi acumulen.
L’ermita de la Fontcalda estén els seus dominis entre Prat del Compte i Gandesa, a la Terra Alta. Un territori de bona aigua, com ho són les termals que brollen d’una de les fonts del indret i també de bon vi, pel seu veïnatge amb el Priorat. Però la seva situació ens apropa a Tortosa i pobles adjacents, on per la proximitat amb terres aragoneses, també es balla la jota. Un ball regional que dintre de poc, com he dit, serà protagonista,. Recordo que quan els ballets de l’anomenada Secció Femenina de Sitges, viatjaven lluny de les nostres fronteres, ballaven una jota amb el títol: Les Majorales, concretament d’Ulldemolins. Una jota molt representativa del folklore regional i d’aquestes terres on passa i desemboca l’Ebre. Amb un arranjament musical de l’amic Agustí Cohí Grau. L’èxit estava assegurat.
Relacionat amb el tema musical que apunto, i acord amb la nostra dansa, la sardana, el nostre recordat company de la Cobla Sitgetana, Manel Rius i Ramos nascut en aquells verals, concretament a Ginestar, amb motiu que un parell d’anys varem participar en l’aplec de sardanes de Gandesa, va composar una inspirada sardana, per a mi la millor del seu repertori, que va titular: “L’ermita de la Fontcalda”. La qual es troba molt a prop d’aquesta població.
Des de aleshores em vaig quedar amb el nom, però mai s’havia presentat l’ocasió per anar-hi a visitar-la. Fins que el proppassat diumenge i vaig arribar caminant des de Prat del Compte, junt amb els companys del Centre Excursionista de Sitges, en el recorregut que forma part d’una etapa del senderisme de llarg recorregut, el GR 171, que es va començar al Refugi del Caro a frec dels Ports de Beceit i que acabarem en el Santuari de Pinós en la comarca del Solsonès.
L’ermita de la Fontcalda té afinitat amb la nostra ermita del Vinyet, les dues acullen una imatge de les anomenades Mare de Déus trobades. Durant una breu aturada en el camí, l’esplanada de l’ermita va aplegar a una bona representació sitgetana que gaudíem d’un paisatge excepcional, mentre ocupàvem els graons de la plaça per esmorzar abans de continuar el camí de l’etapa que aquest diumenge ens portava des de Prat de Compte a la carretera que condueix a Gandesa. Passant prèviament pel Coll de la Salve i la Serra de Pàndols. Indrets molt castigats durant la contesa bèl•lica i, malauradament, d’aquelles serralades no van tornar molts soldats, fins i tot components de la Lleva del Biberó, la presència dels quals es perpetua en un monument erigit en un dels cims que travessàvem.
La visita a la Fontcalda ha permès reviure records musicals i alhora apropar motivacions que en aquestes vigílies des de Sitges a la comarca de la Terra Alta i més cap enllà dels Ports, el ball de la jota fa circular aires festius. I a mesura que ens hi apropem la parla es va distorsionant. Ja comença aquí al costat, a Vilanova, que d’un jove en diuen bordegàs, i quan arribem a terres tarragonines: el xiquet i la xiqueta. I els veïns tortosins i per aquells verals: xicotet i xicoteta. I fan un postra molt típic que anomenen pastissets. I a l’hora de ballar s’engresquen amb la jota, mentre nosaltres ho fem amb la sardana, amb admirada convivència amb els maños sitgetans que no desaprofiten l’ocasió.
Podrien ser els primers apunts pel guió d’una pel•lícula, no del gènere fantàstic, però sí que en podria resultar tan fantàstica com emotiva. Els paisatges, la seva gent, els costums i les tradicions, serien uns bons protagonistes.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 octubre 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez