Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 d’abril 2010

GR5



Per a la gent que no estan endinsades en el món de l’excursionisme, aquest símbol no els farà dir res. Si més no pel sols fet d’haver caminat pels camins que ens són molt propers, tard o d’hora, s’hauran trobat amb un senyal, simple i concís, una petita ratlla blanca i a sota una de vermella. És la identificació del traçat del recorregut del senderisme, el nostre va des de Sitges fins a Canet de Mar i a l’inrevés . Cada recorregut té en comú el GR però canvia la numeració.
El nostre Centre Excursionista fa temps que es dedica a recórrer aquests camins, a banda d’ascendir a cims que sobrepassen els 1.000 metres d’altitud. Però aquest traçat del senderisme acaba sent més assequible a tots els qui ens atrau la muntanya, si més no defugint d’unes determinades dificultats que són reservades a excursionistes més ben preparats en tots els aspectes. El darrer diumenge una colla d’uns 80 associats del Centre vam caminar per l’última etapa d’aquest GR, el qual el setembre del 2008 van començar Canet. Un traçat que s’anomena: “ El Sender dels Miradors” de 210 Km. Amb la regularitat d’un diumenge al mes s’han dedicat a recorre’l en diferents etapes. Aquest últim tram ha estat des d’Olesa de Bonesvalls fins a Sitges. La susdita caminada ens ha portat a indrets tan mítics entre el muntanyisme com el impressionant avenc de l’Esquerrà. I des d’allà a can Grau, al Coll de la Pota de Cavall, des d’on la immensitat del mar se’ns fa present, un senyal inequívoc que som a prop de casa i aquí s’escau aquell crit que tan caracteritza als navegants quan divisen terra, als caminants l’exclamació és al revés: “ mar a la vista ”. I pel Coll de la Fita arribem a les portes de casa.
Fins i tot el temps ens va acompanyar al estar el cel encapotat, situació que tan s’agraeix perquè ajuda a que la caminada no sigui tan feixuga, el recorregut acabava allà on pot començar: a la platja Sant Sebastià. Just en la desembocadura del Torrent. On gràcies a la iniciativa del Centre, el nostre Ajuntament ha autoritzat que en un lloc ben visible si poguessin fixar els senyals corresponents que donen el punt de sortida als Gr5 i a la cruïlla del GR 92, l’anomenat “ Camí de la Costa Catalana “ que travessa el poble per la vorera del mar.
Que el GR 5 tingui el començament en aquest punt de casa nostra, es deu a l’eficàcia i tenacitat d’un gran excursionista de la Vila, a l’amic Jaume Coll. Quan em consta que hi van haver pressions per a que fos la veïna població de Vilanova la que encapçalés el punt de partida. Finalment l’honor ha recaigut, després de la destresa d’en Jaume, en aquest bonic enclavament, a prop del mar, amb el Puig d’en Boronet custodiant aquest bocí de costa. On s’aixeca un altre símbol del muntanyisme local, allà els integrants de l’Agrupació Amunt, amb el mateix entusiasme i amor a la muntanya, van fer possible la construcció d’aqueta singular base i creu que tots anomenem de Sant Isidre. Des d’aquí la carena muntanyosa decanta cap a La Ferrosa i allà es submergeix dintre les interioritats del mar. Convertides en les roques més apreciades pels musclaires.
Aquest esdeveniment, el del proppassat diumenge, es podria emmarcar a mena d’homenatge a en Coll i a tants altres muntanyencs locals, els quals tenien les muntanyes del nostra rodal tan apamades que hi podien caminar quasi bé amb els ulls aclucats. No fa gaire ens ha deixat un d’ells, l’Antoni Cubillos que no tan sols ha caminat per camins i dreceres, sinó que també ha contribuït a la seva conservació. A mantenir aquests camins nets i transitables. I desprès d’haver fet camí i esmorzat a redós d’aquest raconets tan ben retrobats, l’home tornava a la seva llar amb un feix de farigola sospesa a l’esquena, travada en l’últim plec de la tanca de la motxilla. En Jaume Coll encara es lliura a aquest manteniment el qual, a simple vista, no es veu però que tant es nota. Quan surt porta unes tisores de podar a la butxaca i cada branca que decanta cap al camí, amb gran sentit de responsabilitat, escapça, amb coneixement de causa, el brot que pot acabar dificultant el transit per aquests corriols.
Un diumenge, aquest darrer, on la muntanya ha estat motiu de moltes anades i vingudes de la gent de casa nostra. Per una banda els components del Centre i per l’altra els Amics del Garraf que van organitzar no una caminada, sinó un esmorzar que també és un motiu molt atractiu. A damunt de les brases de la barbacoa de Can Lluçà s’hi coïen les interioritats del porc que havien sacrificat. Aquest festiu els camins del Garraf han estat molt freqüentats i entre anada i vinguda afloren el records d’amics iniciadors d’aquests apropaments, que han derivat a iniciatives tan singulars, com símbol col·locat en el susdit Puig d’en Boronet, fins a l’empeny d’aquests amics que han escollit l’amistat i el Garraf com identificació de les seves activitats, començades per uns altres entusiastes de la muntanya, els quals diàriament es reunien en el taller d’en Sebastià Yll.
Per a tots els qui ens agrada fer un tomb pels camins del Massís que tenim tan a prop, totes aquestes iniciatives ens motiven i ens fan estimar, encara més, la muntanya. Una activitat que fins i tot crea addicció. Una dèria bonica i diuen que saludable, però els més complaent és que ens permet gaudir de la natura en totes les seves varietats. Ara que les flors boscanes llueixen les seves millors gales i els falcillots, amb els seus insistents xiscles, anuncien la seva arribada i amb ella el bon temps.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2010 )

22 d’abril 2010

VISITANT




Aquest plafó de rajoles, durant bastants anys, va donar la benvinguda als visitants que arribaven a la Vila. Col·locat en un enclavament estratègic, com ho era la sortida de l’estació pel lateral dret de l’edifici. Molt abans que arribés la sofisticació de la companyia i amb ella s’emportés, entre altres identitats, aquells ben cuidats jardins on ara, a la primavera, hi florien les roses i altres flors d’un exultant colorit i on el nom de Sitges hi apareixia inscrit entre la verdor de la vegetació, d’una manera molt curiosa i elegant. Tant era la predilecció que en tenien per aquests jardins, els “jefes” d’estació que s’hi van alternar, que es va obtenir un premi el qual acreditava que estava entre les tres primeres estacions de l’Estat en quant a l’ornamentació floral i la pulcritud que dominava per tot el recinte. Amb aquells cossis amb geranis que restaven sospesos en les columnes que aguanten la gran marquesina .
Successives reformes obrades en la nostra estació, li van anar arravatant aquella singular identitat que la feia diferent a les altres. Avui és una de tantes, sense cap element que la distingeixi, tot el contrari, a voltes dóna la sensació d’un mas perdut. Mentre ha durat aquesta desdiria, el cartell amb les rajoles va romandrà oblidat a frec del reixat tancat i barrat de mala manera i amb un entorn que tenia més caire d’una estació d’aquelles del Far West que amb la d’un poble turístic amb un reconegut ressò artístic i turístic.
A manera personal, quan es va decidir tancar l’estació i a la vegada poder prescindir de la presència del interventor al interior del tren, em sembla que la companyia hi ha perdut, perquè moltes són les persones que viatgen sense bitllet o amb un que no correspon al recorregut que es realitza. Tot i que potser, amb aquestes mesures , s’han tret de sobre a les persones que, arribada la nit, feien servir els bancs per dormir-hi. Si més no s’ha eliminat també la presència d’aquells convilatans que hi anaven moguts pel simple fet de contemplar el tràfec dels trens, l’anada i arribada dels passatgers, mentre es lliuraven a unes divertides converses. Els que podem qualificar com els darrers, o els que més temps han freqüentat aquest lloc, han estat els germans Olivé, als quals la veu popular denominava els Catllar, per ser oriünds d’aquest poble del tarragonès. Un altre al·licient que s’ha esfumat ha estat el moviment que es registrava, de manera més visible, els mesos d’estiu, quan cap a la vesprada les mestresses de casa, amb la mainada, s’apropaven a l’estació per tal de rebre al cap de família que venia de Barcelona, amb l’afegit que els vailets gaudien amb l’entrada d’aquells combois, quan la simple presència d’un tren ja motivava efectes d’admiració, de sensacions festives.
A mesura que el turisme va anar fent parada i fonda a la Vila, fins i tot els trens de llarg recorregut s’hi aturaven. Els anomenats “Expresos “ i aquells mítics i moderns combois, com el “Taff “ i el “Talgo”. Fins que també van deixar de fer-ho. Total que, en aquest aspecte, en lloc d’anar a més hem anat a menys. Una estació devaluada en tots els sentits i amb la pèrdua de la parada dels trens de llarga distància, on els visitants i nosaltres mateixos hem d’anar fins a l’estació de Sants, passant de llarg del poble, i canviar de tren per arribar fins aquí i a l’inrevés. Un signe poc influent si ho comparem amb altres de més positius, però que denota que en determinats aspectes hem perdut pistonades.
Fins i tot un detall simple, no obstant molt significatiu pel respecte que es mereixen els actuals habitants dels pisos de damunt l’estació, fixem-nos, si avui ens preguntem qui els habita no en sabrem donar pas raó. A diferència de quan hi vivien coneguts “jefes” i eficients “factors” amb les seves respectives famílies. Eren quan aquests, mudats, elegants, feien sonar la campana anunciant l’arribada i donaven les sortides enlairant aquella banderola plegada i bufant al peculiar xiulet. Recordo al Sr. Gestí, amb aquell posat dinàmic, airós, ell va arribar a donar moltes sortides de tren i abans que se li escapés hi va pujar i el seu destí, més que ferroviari va resultar ser comercial, el va portar a regentar una amplia distribució en l’àmbit de l’alimentació i que va tenir la seva primera ubicació en uns baixos del carrer Illa de Cuba. Ara els trens arriben i se’n van sense cap preàmbul ni signe que ho delati. De forma que si et gires d’esquena i et distreus pot ser que acabis perdent-lo. De ben segur que també hi influeix la finor, el poc soroll, que s’ha obtingut amb els avanços de la susdita modernitat.
Desprès de tants anys d’oblit, el cartell amb les rajoles que donen la benvinguda al visitant, torna a estar d’actualitat en un enclavament gens allunyat de l’anterior i ben visible. Davant per davant d’aquesta nova i flamant oficina de turisme que ens recorda la seu del Foment del Turisme que es trobava just a l’altre costat. Els meus records em transporten a l’època que n’era president el Sr. Josep Mª. Font Llopart , home distingit i elegant. Com també ho era l’eficient secretari de l’entitat, el Sr. Josep Casanova i Termes, sempre amatent fins i tot dels més mínims els detalls, aquests que tan ajudaven a honorar el nom de la Societat que representava
Amb aquesta benvinguda al visitant, amb la nova oficina de turisme, Sitges recupera dos símbols col·locats en un lloc preferent, tal com ha de ser en un poble turístic. On és un mitjà important que permet l’apropament amb la Vila. Tant de bo que el missatge de les rajoles serveixi per encomanar al visitant la sensibilitat i l’estima d’un poble hospitalari que es mereix ser admirat i també respectat.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 abril del 2010 )

11 d’abril 2010

COSTELLADA PRIMAVERAL

( Imatge de Les Casetes )


Si no fos per qüestió d’ètica, l’enunciat d’avui podria encapçalar les estrofes d’unes caramelles. Però per a que fos més ajustada a la sensibilitat de la nostra gent, a la diada, seria convenient substituir la paraula costellada per una expressió més adient a la festa, com ve podia ser: “Encís Primaveral”. Llegit d’aquesta manera, em sembla que ja existeix aquest anunciat, s’ajusta més a la combinació, al contingut caramellaire. Si més no, per a molts, resultarà més suculent i atractiu aquest que he apuntat. O al menys el flaire resultant avivaria moltes més sensacions. Les quals, sigui o no primavera, l’encís que se’n deriva és per llepar-se els dits.
En aquests proppassats dies de Pasqua, malgrat les prohibicions d’encendre foc al bosc, en un raconet o altre, en els llocs adients per poder posar les graelles sobre el rostoll de les brases, les costelles han estat el plat fort, l’element “manducaire” que més ha prevalgut a l’hora d’anar a menjar la mona. Seguint costums antiquíssims que omplien els boscos i casetes de vinya de famílies i grups d’amics que s’afanyaven, a bona hora, per trobar el millor racó on parar la taula, amb el metafòric sentit de la paraula, perquè n’hi ha prou en disposar unes tovalles sobre el terra, a frec de les farigoles florides, on el seu flaire, l’olor boscana en general, revifen la gana i airegen, amb aires purs, les interioritats.
En aquest diumenge de Pasqüetes, quan a la veïna població de Vilanova era tradició portar, a primera hora del matí, la comunió als malalts i a les parteres. Els integrants d’aquell acompanyament amb ciris i banda de música, sortien puntualment a les vuit del matí de l’església de Sant Antoni. En una d’aquestes anades i vingudes dels músics sitgetanes per anar a fer el susdit bolo, els ocupants d’un dels cotxes va sentir un soroll estrany, portaven el bombo lligat sobre la vaca del vehicle. Temorosos que l’instrument s’ hagués mogut, el conductor es va aturar a la cuneta i va convidar a en Rubí, que era el qui estava al costat de la porta que guaités si tot estava en ordre, el músic va obrir mig la porta, allargar el cos i va albirar el sostre, incorporant-se de nou al seien i, mentre tancava la porta, aportava la següent observació: “No hi ha res, no”. Tot seguit el conductor inicià la marxa, però havia avançat sols uns metres que li va preguntar: “ Què vols dir que no hi ha res?”. I el músic amb tota la naturalitat del món li responia: “ Coi, que no hi ha res, que està tot net”. El volien esgarrapar, mentre s’afanyaven a buscar entre els ceps de la vinya, el gros instrument que si no fos per les mesures discretes del cotxe, es podien pensar, les persones que ho estaven veient, que havien perdut una roda. Són anècdotes protagonitzades pels músics, quan al bombo s’hi alternaven eficients bombistes com en Ricard Escobosa i en Pere sord, un músic de Vilanova que per les seves limitacions auditives l’anomenaven així.
Mentre això succeïa entre Vilanova i Sitges, la colla de Caramelles del Patronat, aquest diumenge que precedeix al de Pasqua, anaven a fer una costellada a Les Casetes, mentre la resta de colles preparaven la sortida a destins com a Mallorca, Madrid, València ... I el no menys suggestiu Ball de Caramelles, precedit dels preceptius dinars. El qual, junt amb el ressopó, van tenir un interès especial, un cop acabada la guerra, quan els estómacs no anaven gaire sobrats, més aviat prims, lànguids i delerosos de tornar a una capacitat satisfactòria. Després d’aquests anys difícils, i ja durant la represa d’aquesta tradició, molts, la immensa majoria, s’apuntaven a cantar Caramelles, amb el pensament posat en l’hora del ressopó i en la del dinar. Perquè mal sigui dit, ho aprofitaven, com vulgarment es diu, per treure el ventre de pena. Compaginant l’afició al cant, que n’era molta, amb la recompensa d’un bon plat de vedella amb pèsols o sípia ofegada A dia d’avui, d’aquí en endavant és una incògnita, l’esperit que mou a participar en les Caramelles, sortosament, n’és un altre. Majoritàriament correspon a l’ànim de reunir-se els amics per anar a cantar, allò que es diu i s’acaba realitzant : “si tu hi vas jo també”. I un cop es fa el pas, agrada l’ambient i es viuen amb entusiasme els objectius de tan arrelada tradició.
Aquest darrer diumenge i dilluns, molts dels nostres, a primera hora del matí guardaven tanda en les pastisseries de la Vila. Els uns per comprar la mona i altres per emportar-se els muflons acabats de sortir del forn, amb la idea d’afegir a les costelles, a l’arròs... Els quals, acompanyats amb moscatell, van resultar les postres perfectes per una diada de retrobament de la família, els amics, a recer d’aquests paratges tan nostrats de la toponímia del Massís. A falta d’aquelles eres on, durant els dies de Pasqua, tantes menjades de mona van acollir.
A la muntanya el flaire de la farigola florida i formosa s’hi barrejava l’olor de l’all i oli, del moscatell... durant el transcurs d’uns migdies solejats, lluminosos. Més a prop, amb el mar literàriament sota els peus, el Palau del Maricel de Mar, obria les portes a tots els qui hi volguessin guaitar abans de tancar per reformes. Així, doncs, al punt que comenci tot aquest enrenou, els responsables de la seva custodia, han tingut la bona iniciativa de deixar-nos treure-hi el cap i, sense límit de temps, poder-lo recórrer i si ens plau retratar tot allò que més ens agradi. Sens dubte la millor fotografia de totes la trobem en el finestral de la sala gòtica, on les escultures posen davant un cel i un mar que, en aquest migdia del diumenge de Pasqua, llueixen un dels millors blaus de Sitges. Potser masses coses i totes elles interessants iniciatives, en aquest epíleg d’una Setmana Santa que, climatològicament parlant, la podem catalogar de tranquil·la. Perquè ha permès portar a terme totes les activitats previstes, tant en l’àmbit litúrgic, com en el camperol, caramellaire i en l’al·licient afegit de la visita al Maricel on, tant a dintre com fora, la bellesa, amb b alta, és com un regal permanent de la Vila, als qui hi vivim i ho tenim a l’abast.
Els museus més emblemàtics de la nostra Vila tanquen temporalment les seves portes. No obstant, per a que no es perdi tot, l’exposició de les obres que formaran part d’un nou llegat per al poble, és oberta en l’edifici del Miramar gràcies al neguit i generositat d’en Pere Estämpfli i l’Anna. El contingut és molt diferent al del Cau i Maricel. Per a mi, que sóc un profà en aquest art, em costa entendre la majoria dels traços de les obres que s’exposen. Dit d’altra manera, no he sabut trobar-hi un missatge que em captivi, els sóc sincer. Acceptin, però, la meva franquesa com una opinió molt particular, amb la qual tampoc tinc intenció de desmerèixer, ja me’n guardaré prou, la vàlua que s’hi pugui atresorar. Com tampoc la generositat dels benefactors. Sí que aplaudiria una ampliació de la pinacoteca local, per posar-la al dia amb obres d’autors d’aquí, contemporanis als referents que molt encertadament ara s’hi exposen i que tots, en èpoques diferents, també han fet mèrits per guanyar-se un lloc dintre el patrimoni local de l’art. Aquest, en concret, desenvolupat a redós de la Vila, en totes les vessants i estils.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2010 )

05 d’abril 2010

ELS "DIVOS " DE LES CARAMELLES



He tingut la sort de mourem en el mon de les Caramelles, d’haver estat testimoni directe e indirecte d’aquesta tradició, d’haver-la viscut tant de prop que m’ho he passat molt bé, gaudint de l’atractiu que embolcalla estrofes poètiques, música i cants. Però també m’han fascinat, per exemple, els moments surrealistes que precedeixen a la sortida de la colla, en la nit del dissabte de Glòria.
Observar l’arribada dels cantaires n’hi havia per llogar-hi cadires. La gran majoria ho feien amb posat distès, amb la voluntat de passar-s’ho bé, eren els que no tenien reservat cap paper destacat, simplement cantar en la corda que els corresponia pel seu timbre de veu i fer-ho amb acurada afinació, no obstant no era el mateix per aquells que tenien el compromís de solejar allà on el mestre ho havia cregut convenient. Em perdonaran aquesta mena de sarcasme, gens malintencionat que faig servir al anomenar-los “divos” de les caramelles. Els tenors solistes de les caramelles arribaven amb cara de preocupació, amb el coll i la boca tapats amb gruixudes bufandes i planyent-se que els esperava molt mala nit, degut a que estaven afònics, amb poca veu. Recorrien a les pastilles per alleugerir les cordes vocals, era tot un cerimonial. Tan era el seu convenciment que els hi sortiria malament que es dirigien al mestre per suplicar-li que els deslliurés de fer el solo i ell, que sabia de totes les peripècies de la por escènica, els donava ànims, però ells insistien. No els calia enraonar, es reservaven, sols assenyalaven el coll i movien el cap, com donant ha entendre que la gargamella estava fotuda.
El cantaire que sempre vaig notar tranquil, sense prendre cap mena de precaució per cuidar la veu era en Josep Roca. Tot al contrari, el veterà cantaire tenia ganes de solejar i quan el mestre Jordi Pañella el convidava: “Roca, aquí faràs tu el solo”, li brillaven els ulls i com si tal cosa esperava l’entrada i atacava amb entusiasme i si en un moment la solejada semblava que anava maldades, tenia prou veterania per arranjar-ho sense haver de fer el ridícul. El seu pare, en Rupert, era un dels solistes del Prado, especialista en la solejada dels popurris de contingut satíric, amb els quals la susdita colla acostumava a cantar en aquesta nit. Eren especialistes en escriure la lletra els Almiñana i en Rafael Casanova entre altres i tots ells musicats pel mestre Manuel Torrens. En Roca pare tenia bona veu, tot i que sovint, quan una nota era difícil d’arribar-hi, sempre es planyia amb els mateixos termes: “aquesta nota és una mica filla de putesca”.
La colla del Retiro tenia ajudant de director, em refereixo a en Toni Roig. Ell abans que el mestre titular prengués posició, al capdavant de la colla, aixecava la batuta i mirant als músics els incitava: “Va, va” i posant-se el dit a l’orella amb un: “jo no sento”, arremetia amb el seu sonor i peculiar riure. Només acabar el mestre Pallarès li lliurava la capeta i la batuta i ell ho transportava content, mostrant molta responsabilitat. Estava en bones mans, ningú hagués gosat arravatar-li, sense haver d’atendre a les conseqüències.
El plat fort de l’actuació d’en Roca fill, però, era a l’hora del ressopó, quan els afectes del vinet engresquen al personal. Només calia que un comencés, per a que tot la colla fos un clam: “Que canti en Roca”. I Insistien: “Rooca, Rooca, Rooca”. Per la seva passivitat semblava que no el convencerien. Si més no al final accedia i un cop arrancava ja no hi havia que el fes callar, fins que pràcticament quedava sol. I és que en Josep ha estat home de cants i de sobre cants.
Uns altres “divos” de les caramelles han estat els portants de la cistella . Semblava talment com si la plaça l’haguessin guanyat en una renyida oposició i el titular la compartís, per delicadesa, amb els altres aspirants. Per les acalorades explicacions i reprimendes que lliuren durant tot el temps que duren les cantades, fa la sensació que això de portar la cistella no és cosa fàcil. Fins i tot he viscut l’abandonament, per part del propi titular, del pal i la corresponent cistella, que deixaven repenjada en la paret de la casa, marxant del lloc renegant a desdir. Al cap de colla li era reservada la potestat de tornar adreçar la situació, responsabilitat que no era gens fàcil de resoldre i és que una vaga de portants de la cistella en plena Pasqua ve a ser com una d’avions en aquestes mateixes dates. I encara que sembli que sigui més fàcil solucionar la que es refereix a la cistella, no es creguin, la cosa porta cua i acaloraments que s’han de resoldre en plena feina, sense perdre un minut. Si pot ser durant el temps que es triga d’anar d’una casa a l’altra.
Des d’aquí vull retre el meu modest homenatge al recordat Reina que va ser, durant bastants anys portador de la cistella de la colla del Patronat, l’havien precedit eficients cistellaires com en Pérez el qual, un cop acabada la Pasqua, ajudava a la seva família en les feines de drapaire en aquells baixos del carrer Carreta. Al retirar-se va deixar el llistó molt alt, en quant al mestratge i tarannà que emprava. Al succeir-lo en Reina, aquest va haver d’atendre les explicacions de l’Antoni Ciré, que és una mena d’entrenador dels cistellaires de primera divisió. D’aquí que l’home observés i escoltés les teories del seu amic, amb una atenció especial que delectava a la resta de la colla. En Ciré, mogut per la responsabilitat de quedar bé, no li deixava treva, qualsevol petit descuit era corregit per la seva destra veterania traduïda en enèrgics raonaments i posat seriós. En Reina s’agafava al pal sense mostrar cap entusiasme, però tampoc cap desdeny. Semblava estar concentrat amb la feina, amb les explicacions del cistellaire veterà que no li parava d’enraonar i mostrar tota mena de moviments tàctics, fins el punt que a ell tan sols li quedava l’esma d’assentar amb el cap, com si pensés: “Ves dient”. Tot això envoltat del remor de les estrofes primaverals, dels solos dels “divos”.
Són molts anys de cants, de convivència entre els components de les colles, de detalls relacionats amb el protagonisme de la gent que hi participa que cadascú té les seves excentricitats i en un moment o altra surten i el conjunt de totes elles fa que s’aconsegueixin paràmetres d’un surrealisme impactant, sols equiparat a les virtuts dels “divos” que saben convertir els petits detalls en un altre art, paral·lel a l’essència de les caramelles. S’ha de viure-ho des de dintre per poder donar fe que aquesta tradició es manté en honor a la Divinitat, amb majúscula, però en un grau superlatiu gràcies a totes aquestes parcel·les on, des de sempre, hi ha hagut qui, sense adonar-se’n, de manera esporàdica, en un moment o altra, ha fet honor a la sublimitat de la seva manera de ser. I del conjunt de tot això, ja no sols s’aconsegueix un impacte poètic i musical, adient amb la diada, sinó que també d’entre les imperfeccions, hom s’adona que els “divos”, de qualsevol vesant, ho són per haver estat parits així, o per vocació, perquè ho porten dintre. I, en definitiva, per estima a les nostres Caramelles.
Que sigui per molts anys i bona Pasqua.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'abril del 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez