Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 d’abril 2009

24 d’abril 2009

LA MONTSERRAT DE CA LA DIONÍSIA



En això de l’escriptura les casualitats, tot sovint, et porten a coincidir amb la temàtica. La setmana passada em referia a un sitgetana, la Paquita Mirabent. I en aquesta li agafa el relleu la Montserrat. Marcé. Hi contribueix, tot sigui dit, la proximitat amb la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Després d’una flamant diada de sant Jordi, en la qual hi han confluït un bon nombre de les petiteses i de les grandiositats pròpies d’un dia i una festa que comença i acaba embolcallada de glòria i clamor popular.
La Montserrat de ca la Dionísia ha conviscut amb el Sitges de mar i amb el de les sínies, els horts, les vinyes, les xarmades, el tros, com anomenaven aquella gent de la pagesia. Total, per dir-ho amb jocosa pluralitat, una dona de tot terreny. A la qual la vull equiparar amb tots els ingredients que conformen la Vila camperola i marinera. En aquest cas, quan l’ambient flaireja a salabror de mar, per la proximitat a la platja petita. Situació que ubico per quan vivia a la casa familiar del carrer Sant Sebastià. Un carrer que fa baixada cap a l’altra platja, amb un veïnat encara molt arrelat a la convivència del Sitges de sempre. I a terra humida, quan al vesprejar, en la cruïlla de la carretera que pujava cap a la Creu de Ribes, a redós de la sínia, la seva gent deixava que l’aigua que s’escapava del xup, negués els simètrics reguerots, entre les fileres de les faveres, els pèsols, enciams, tomaqueres, albergínies i pebrots. L’olor de mar, més quan està esvalotat, és fort, penetrant, a voltes pestilent. En canvi el flaire de terra , o d’herba humida, sobretot a l’estiu, en les nits tranquil·les del mes de juny, la trobo única i peculiar. Doncs vet aquí que la Montserrat tot això ho ha viscut, ho ha ensumat, de ben a prop.
Ella va entrar a viure en aquella sínia com a jove. A veure si ens entenem, de jove en quant a l’edat i l’altra mena de jovenalla, que en aquest cas no es refereix a com a tal, vol indicar que anava a residir a casa dels sogres. Aquesta elocució: hi va entrar, anar, de jove, és una expressió que s’emprava molt en aquells anys, on ben pocs matrimonis, acabats de casar, iniciaven aquesta nova singladura sols. Els acostumaven acompanyar sogres, cunyats i avis.
Així a la jove de ca la Dionísia, li va costar poc adaptar-se i compartir les feines de la llar amb les de la vesant camperol. En aquest cas, especialitzada i dedicada a la venda de la pròpia collita en la parada que disposava en l’antiga plaça del capdamunt del carrer Major. On paradistes i clientela eren addictes, conservadors en quant a lleialtat i a la perseverança de baixar cada dia, des de qualsevol raconet del nostre terme, a vendre, amb l’embalum del matxo i el carro que ho transportava tot. I les peixateres haver d’anar a hora matinera a la platja a esperar l’arribada de les barques per a fer-se amb el peix per poder-lo vendre només acabar de disposar la paradeta. Els carnissers acudien al escorxador el dia i hora que tenien assignada la matança. Igualment la gent que s’hi apuntava amb puntual assiduïtat, els agradava aquell brogit tan peculiar. La xerinola ambiental, la que envoltava unes petites transaccions comercials que garantien la subsistència, monetària i alimentària.
Amb el seu tarannà alegre, jovial, comprensiu, generós, la Montserrat va saber trampejar, amb delicadesa i exemplaritat, el tracte amb el públic, que no és fàcil. I aportar a les interioritats d’aquella sínia un caliu d’allò més familiar. Acomboiat per l’estima a les tradicions, com ho demostra la immensa satisfacció que els va produir el poder donar l’aixopluc de la casa a la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, durant una Setmana Santa plujosa i ventosa.
També em cal dir que gràcies a ella he pogut il·lustrar l’article amb la fotografia que ens permet recordar una de les sínies que junt amb la de can Robert, i la de can Pairet, sense oblidar-nos de cal Rostit, eren per aquesta banda de l’orografia sitgetana, les més properes al poble, a peu d’una carretera on a prou feines hi havia trànsit rodat, llevat a una hora puntual el pas del cotxe de línia que anava hi venia de Sant Pere de Ribes.
La il·lustració gràfica mostra un lateral de la casa, tot i que l’entrada principal, desprès de travessar l’espaiós tros de terra que cultivaven la família Romeu, en Magí la seva muller Dolors i els dos Salavadors, es trobava a sota d’aquesta frondosa parra. Un detall molt comú en quasi bé totes les cases camperoles. El seu frondós fullatge ajudava a estendre ombra per damunt un terra on la frescor s’hi rebolcava. I arribat el setembre els gotims de raïm moscatell, oferien un al·licient afegit.
La Montserrat ha estat dona de cabàs, també de cistell. D’aquelles de vímet, dels de portar entre la comissura del braç amb el colze. A voltes un en cada extremitat. Que tant ha caracteritzat a les dones quan venien de vendre de la parada. I deia que ella també ho és de cabàs per afinitat als costums que, per comoditat o per gust, cada persona es fa seus. No obstant, quan ha calgut, igualment ha ajudat a omplir el cove gran d’enciams o altres verdures, en les hores del capvespre estival, quan el sol s’ajeu per damunt l’horitzó de per allà a les Coves, esquitxant amb els seus ja esmorteïts raigs, les runes decadents de Miralpeix.
Dilluns, només començar una nova setmana, serà la seva onomàstica. D’aquí el meu interès , al voler portar a una altra sitgetana a aquestes pàgines, i en van dues setmanes consecutives. En aquest cas concret per a que, la Montserrat de ca la Dionísia, esdevingui una digna representant de totes les sitgetanes que passegen amb honor i satisfacció un nom bonic i tan integrat al fervor i a la tradició catalana. I en definitiva, a casa nostra.
Felicitats a totes elles.
J. Y. M.
( publicat a l'Eco de Sitges, el dia 25 d'abril del 2009 )

17 d’abril 2009

LA PAQUITA DE CA L'EIXUT

La gent passem per aquest món de puntetes. Vull dir amb això, que la nostra presència és com un vist i no vist. El nostre poble ha crescut i per tant s’ha anat perdent la relació veïnal, aquella que permet situar a la gent en el seu lloc d’estada. Hem passat de ser un poble on tothom es coneixia, a perdre una mica el nord, fins el punt de no saber qui viu darrera de la porta del costat del nostre replà. Amb aquesta pèrdua d’identitat hem arrossegat, fins l’oblit, la diversitat de mots, amb els quals identificàvem a molts dels nostres predecessors.
Aquesta omissió, a la vegada, ha manllevat un cert interès per tal de conèixer qui era la persona que s’identificava amb tal o qual denominació que li havia atorgat la veu popular. Per sort els de la meva generació encara em sabut situar, en el carrer i en la casa corresponent, a molts dels nostres convilatans, permeti’m l’expressió, rebatejats de manera sarcàstica, atrevida i popular. Igualment a les seves famílies. I a molts altres que sense mot que els identifiqués, sabíem amb exactitud on vivien i a que es dedicaven.
La Paquita va néixer, com qui diu, al costat de casa, en el carrer Sant Francesc, davant mateix del convent de les monges vetlladores. I el mot de ca l’Eixut convivia amb el dels altres veïns, com els Siset, Lleuger, la Remei de cal cap gros, si el prefereixen no tan punyent, la Remei dels pèsols ... El de ca l’Eixut també estava lligat amb el món de la pagesia i posteriorment ho va estar amb el de les sabates, les flors. Però mentre els anys adornaven amb subtileses la infantesa dels minyons i les mosses del contorn, uns i altres, a les hores de lleure, jugaven al carrer, o venien a casa, on l’avi que tenia ànima i facultats d’artista, organitzava unes vetllades teatrals en el terrat d’aquella casa vella, de les quals mig veïnat n’eren els protagonistes. El divertiment estava garantit.
Durant els anys de dificultats bèl·liques van anar a viure a la casa dels Perea, la família Briva Mirabent. I el fill de la casa, l’Antoni, qui amb els anys va arribar a ser Bisbe d’Astorga, es va afegir al grup d’aquella jovenalla. Els quals entraven i sortien de les cases, fins que un crit, potent, on ressonava el nom de la persona a qui anava dirigit, era pronunciat des de la mateixa porta, o del balcó de la casa, demanant la seva presència. Tal cridaner avís era d’una eficàcia absoluta, hi valia, tot sigui dit, l’extrema obediència que imperava com a norma, de manera que no era necessari cap més cridòria.
La Paquita, junt amb els seus pares i la seva germana Teresa, va viure en el carrer Sant Francesc fins que es va casar amb en Joan Mont-Roig, el matrimoni va residir, durant molts anys, a Barcelona, on el marit hi tenia la feina i tornaven a la Vila els caps de setmana, a la casa del carrer Sant Bonaventura. On curiosament són també veïns dels Ylls, del meu oncle Joan, de la tieta Victòria i dels meus cosins. En aquest escaire del carrer, on aquest sembla que s’acabi, però que continua, la Paquita, junt amb la meva parentela i la Juanita Torremorell , l’Angusties, la neboda d’en Mateu i la Florentina i les germanes Bartés que regenten l’hotel Montserrat, són dels pocs que encara conformen un veïnat on hi preval el sitgetanisme d’antany. I des de la terrasseta de la casa que fa escaire, en Joan i la Paquita, han guaitat a aquest bocí de Sitges per congratular-se quan al carrer hi bufaven vents d’una prosperitat ben portada, però també per lamentar-se quan les trifurques anaven en detriment del bon nom del nostre poble. Fins que en Joan se’n va anar en la plenitud de la seva vida, quan més podia gaudir de la companyia de la seva esposa, dels fills i d’aquelles saludables passejades pel nostre Passeig Marítim.
Instal·lada definitivament en la seva casa, la Paquita m’atreviria a dir que actualment és la sitgetana més antiga que habita en el carrer Sant Bonaventura, que no ha canviat de casa i que encara és una de les poques persones que la gent del Sitges de sempre, la reconeixem pel mot familiar, el de la Paquita de ca l’Eixut. No aprofundiré en la relació veïnal del susdit carrer, perquè ja més d’una vegada n’he parlat, on tota la gent que hi vivia estava relacionada amb la pagesia i també amb les sabates, però sí que diré que a redós d’aquell pati del Patronat, una dona sitgetana ha vist com el nostre poble s’ha anat transformant, que ha tingut el privilegi de poder escombrar el seu tros de carrer, com també ho feia, amb el seu bri particular, la Margarida Argenter, la seva veïna de sempre.
Ella, però, encara continua amb l’antic costum d’anar a buscar el pa a primera hora del matí i segueix donant vida als detalls que li va inculcar en Joan. Amb la barra de pa a la ma, va a cercar la premsa del dia , amb preferència per l’esportiva. Algunes vegades que havia coincidit amb en Joan, portant un feix de diaris sota el braç, ensenyava, amb satisfacció, aquell que il·lustrava la portada amb els colors del Barça i exclamava amb ferma convicció: “ja tinc la Penicil·lina”. Un contingut que li donava vida, no obstant preocupació quan la cosa futbolística anava maldades. En quest bocí de carrer, on el barcelonisme es complementava amb dos acèrrims culés, ell i en Josep de ca l’Odón que també n’era veí.
Ara que el Barça va bé, la Paquita i tota la resta de la seva família, començant pels seus nebots, guaita a les pàgines que parlen de l’equip, del Club, amb la mateixa satisfacció i joia que em consta ho fa amb les de l’Eco. Un costum après i vigoritzat, ara que s’escau, per les circumstàncies. En el seu moment, per la fluida oratòria del marit, el qual ho vivia amb intensitat i ho sabia transmetre amb apassionament, però amb el seny que el caracteritzava, a tothom que l’escoltava. Alhora que presumia d’una memòria infalible. Per aquestes dates no s’oblidava mai de passar per casa i cada any li feia al pare la mateixa pregunta: “Pepet, quin dia és avui...?” Es referia a l’aniversari de la incorporació al front, com integrants d’aquella històrica i jovenívola lleva del biberó.
Avaladora dels bons costums, de la seva fe cristiana, apresa a casa i continuada amb exemplaritat i perseverança, els dies de precepte assisteix a la primera missa, en aquesta hora en la qual Sitges és d’una exclusivitat sols reservada pels qui matinegen. Encaparrats, com molts, de retrobar-nos amb la tranquil·litat, amb el Sitges íntim i nostrat. La primera missa, abans més matinera que ara, ha estat un altre costum que ha motivat a les sitgetanes que hi assitien tan aviat per tal de poder tenir tot el matí disponible per endreçar la casa i preparar el dinar de festa que sempre s’ha caracteritzat per ser una mica més extraordinari.
Quan la Paquita torna a casa ho fa acompanyada de les seves amigues, sense presses, gaudint del do de la paraula. Aturant-se, quan la conversa sembla que ho requereix, això també fa poble. El carrer les acull i els hi fa de tribuna oberta, privilegiada, als seus comentaris sucosos de vivències viscudes, desprès de tants anys de sitgetanejar i de viure en el mateix lloc.

J. Y. M.

( publicat a l'Eco el 18 abril 2009 )



13 d’abril 2009

DILLUNS DE PASQUA

Unes de les estrofes de l'americana del Retiro, escrita per en Josep M. Soler a l'any 1943 i cantada també enguany, diu així:
L'aigua que baixa de dalt de les muntanyes
i corre alegre entremig de les pedres
al seu pas besa l'olor de les plantes
entre els seus pètals.

Ha estat com una premonició, ja que durant tota la setmana ha plogut amb ganes. Avui les caramelles han tornat al carrer sota un sol primaveral i els seus cants s'abracen a la tradició; de la Pasqua, de la primavera i del nostre Sitges.
Serveixin aquestes fotografies com una mostra d'admiració a les tres colles que saben mantenir, amb els seus cants i la seva perseverança, l'estima a les coses de casa nostra.





09 d’abril 2009


ELS DIBUIXANTS DE LES CARAMELLES



Vaig deixar la colla de caramelles, en aquest primer tram del carrer Major, un dilluns de Pasqua a la tarda, entre un xivarri peculiar, propi de la diada i d’aquella hora que ja decanta cap a la vesprada. Després que la gent hagués tornat de menjar la mona de per allà alguna raconada del Garraf. I que abans de tornar cap a casa, deambulaven pels carrers fins a trobar les colles que fan les seves darreres cantades. Aquest bocí de carrer, durant aquest interval de temps al qual em refereixo, sempre l’he trobat molt integrat amb aquesta tradició. Amb l’ambient que flaireja a pasta de mona, a mufló i també a farigola, agrupada en manyacs florits que es portada pels vilatans vinguts de la muntanya. I ara que em refereixo a aquest detall, diré que un entusiasta d’aquesta planta aromàtica, n’era en Magí Pañella i Camps que sempre em portava un brot entre els llavis i que també va ser cantaire i ferm puntal de la colla Schola Cantorum. Que per cert, i ara que ve al cas, degut al exquisit paladar i bona gana, palesada per bona part dels seus components, entre dinars, ressopons, sopars... de seguit l’enginy va fer cavil·lar la imaginació i de dintre mateix de la colla en van canviar la llatinada Cantorum per la de “Fartorum”, ja que en segons quins moments prevalia més aquesta darrera.
Una de les últimes cantades que feia la colla del Retiro era a cal mestre. Davant el finestral de la planta baixa de la casa del carrer de l’Aigua. En el seu interior, la seva muller, la Sra. Lola, sempre somrient i amb la seva peculiar manera de saludar a uns i altres. I el cap de colla que cridava: “Nois, aquí encara ho hem de fer més bé que a l’Ajuntament...”. Segons com li esqueia, el mestre, com ho feia en altres cases, delegava la direcció a en Quimet Ràfols i en Biel anava a fer costat a l’esposa. I ell, que diguem, no és que mostrés massa entusiasme, és el que els comentava, s’acabava la cantada i encara hi trobava detalls per polir. Potser interiorment estava satisfet, però no ho demostrava, el seu posat, desmenjat, era impertorbable ni als cants de Pasqua, als quals els hi havia posat bona música.
Els finestrals, els “quartos” de reixa, a banda dels balcons, han assolit un marc destacable en aquestes manifestacions pasquals. Em referia l’altre dia al de la casa de la família Font, amb aquella silleria entapissada de vellut vermell, amb tota la família al complert, amb la presència també del Sr. Salvador Soler i Forment, poeta i, per consegüent, lletrista de caramelles, principalment de la Societat del Prado, juntament amb els senyors Joan Puig i Mestres, Rafael Casanova i Termes, per anomenar-ne uns quants.
Un altre “quarto de reixa”, un dels últims en desaparèixer, el trobàvem en el carrer Jesús, era el dels germans Sabater. Durant les festes més importants el decoraven amb motius al·legòrics a la diada. Per Pasqua no hi mancaven ni les “mones”, ni les Caramelles, ni tampoc les colles que hi anaven a cantar Hores abans, durant la processó del divendres Sant, finestrals com els de can Josep Ferran, també en el mateix carrer Jesús, el dels seus veïns, la família d’en Josep Mª. Bartés, a la cantonada amb el de l’Illa de Cuba, el del Sr. Lluís Garcia Mussom, en el carrer Sant Francesc, davant de l’estanc, a can Planas al carrer Parellades, en els baixos de Can Zera. A can Misas, en el carrer Major...Tots eren oberts de bat a bat, deixant al descobert unes interioritats ben decorades que sols es feien visibles en dies tan assenyalats. Fins i tot en alguna d’elles s’hi havia exposat la mare de Déu dels Dolors. Quasi tots els esmentats encara avui ofereixen aquests detalls que apunto i que ens apropen al Sitges dels “americanos”.
Si em descuido faig salat, perquè fins ara no em decideixo a fer referència a l’encapçalament. A apuntar que m’ha captivat el dibuix de l’amic Agustí Albors, el qual forma part d’una sèrie, tots ells molt eloqüents, que il·lustren el llibre de les lletres de les Caramelles, escrites pel nostre director. Dibuix, poesia, música i cants, és una combinació perfecta. I quan el traç és tan concís, sembla que faci competència a la mètrica dels compassos de la partitura, on sense una precisió calculada, segons la base del ritme, cadascú aniria pel seu cantó. L’harmonia entre un traç, unes estrofes i la música, deixa al descobert moltes coses maques. En aquest cas, perquè contribueix a engalanar una obra poètica que parla per si sola. De totes maneres, cal aclarir, que aquesta no ha estat una temàtica que hagi motivat als artistes dels pinzells. Amb tot, pintat pel meu avi Joan, guardem un l’oli, on si veu una colla de caramelles, amb les corresponents barretines i tot el conjunt il·luminat per la feble llum dels carburs, cantant davant la portalada de la rectoria i amb les autoritats eclesiàstiques en aquesta mena de balcó de sobre la portalada. Que no hagi catalitzat en la vesant pictòrica, no significa que el dibuix les caramelles no hagi assolit un protagonisme de primera plana, la del fulletó amb les lletres que, mitjançant la cistella, es fa arribar al balcó, on esperen escoltar les alegres cantúries.
He vist lletres amb il·lustracions a la coberta d’en Fulgenci Díaz, marit de la Juanita que curiosament va començar d’aprenenta en el taller de costura de la Carme de l’Eco i posteriorment, fins a la seva jubilació, treballava en la secció de perfumeria de la drogueria de can Balasch del carrer Major, de primer al costat de la muller del Sr. Antoni Reverter que n’era l’encarregat. Dibuixos, tots ells, de temàtica caramellaire d’autors diversos, com el propi Agustí, en Furró, en Jofre Vilà i d’altres que involuntàriament em deixo en l’oblit.
Els dibuixants de les caramelles, també afilen el llapis i la seva obra contribueix a engalanar la tradició i, com en el cas de l’Agustí Albors, un llibre amb estrofes que ens parlen de la Pasqua, de la primavera, d’amor i de joia. De Sitges, el nostre poble. I de les caramelles que, aquest any, com cada any i com sempre, són a punt de sortir al carrer.
Bona Pasqua.
J. Y. M.

06 d’abril 2009

03 d’abril 2009

PASQUA ABANS DE RAMS



En aquesta vigília del diumenge de Rams, un ben ordenat escampall d’estrofes de caramelles, ens avançarà la tradició una setmana. D’aquí que el títol sigui tan específic, que no irreal, davant l’evidència del llibre d’en Josep Manuel Soler, on s’hi recullen les lletres de caramelles que durant la seva dilatada trajectòria caramellaire ha escrit i que serà presentat aquest dissabte. Els hi puc assegurar que en el moment de començar l’article, de seguit l’he tingut present: “Pasqua abans de Rams”. Tot i que es presti a altres interpretacions, de les quals la veu popular es va encarregar de fer-ne una maliciosa conjetura, sigui dit de pas, ja no vàlida en els nostres dies, perquè el cicle de la normalitat, en aspectes d’allò que vostès, de primer cop d’ull, han interpretat en aquest anunciat, s’han desbaratat de tal manera que més val deixar-ho en el significat exclusiu de la litúrgia.
Els més entusiastes d’aquesta tradició, de ben segur que la poesia d’en Josep els hi aportarà vivències viscudes durant els assaigs, els acompanyarà la música i els retornarà a aquells acollidors espais, els de sota els balcons, quan la nit del dissabte de Glòria decanta cap a la matinada que és el moment en què el silenci, la quietud, s’alien amb els cants. I les veus, conjuntament amb la música, aconsegueixen una harmonia, una hegemonia, quasi ratllant la perfecció. Uns i altres si recreen, s’hi impliquen amb la calma imperant i la poesia de les estrofes cala amb força sota la vermelló de les barretines. Fins i tot aquella llum feble de les llànties de carbur, contribuïen a embolcallar el temps d’una pàtina esmorteïda, flairosa a carbur, que és una olor no gaire agradable, i tot observat amb mirades de complicitat, d’assentiment del mestre que ho començava a escoltar de la manera que ell ho volia, que ho havia musicat pensant amb aquell resultat i que tantes enrabiades li havia ocasionat voler apropar-se tant a una perfecció, si més no, segons el seu criteri, mai aconseguida.
Trobo que he corregut massa, abans d’arribar a aquestes hores fresquívoles, les d’una nit molt sitgetana, la tasca del autor de la lletra, en Josep, requereix d’uns requisits molt comuns al sitgetanisme, com estar colpit per una inspiració associada amb la Pasqua, amb la tradició, amb la primavera, amb la beutat de les donzelles sitgetanes. I també, de complicitat amb el seu poble, amb la Societat d’El Retiro.
Quan les màquines de l’impremta emmudeixen, l’amic, encara amb la bata blava, corregeix alguna de les estrofes, hi afegeix nous detalls, això té lloc abans de carnaval, sota un suculent flaire de xató, d’indiscutible flaire de tinta fresca, mentre s’ha d’inspirar pensant en els flaires primaverals. Una combinació molt rocambolesca, però collonuda, per a un poeta que té l’encàrrec d’escriure unes estofes per a ser cantades per la seva colla de caramelles.
A l’any 1943 escriu la primera lletra per una americana, musicada pel mestre Gabriel Pallarès i, com deia al referir-me al contingut, la titula “Primaveral”:

De nou ressonen alegres cantúries
Cantant la Pasqua flairosa i amada,
De nou es veuen per vessants ufanes
manses remades.
I acaba:
Canta l’ocella. Xamosa refila!
Al clar de lluna vessa ta cantada
D’accent dolcíssim, sobre la pubilla
enamorada.

Desprès, en la tarda del dilluns, de tornada de l’era dels Molins, de la cantada a l’Hospital, el primer tram del carrer Major, just en aquest biaix, la cistella, engalanada per la seva germana Carme, fimbreja, s’escolten esmorteïts els picarols i allà en el balcó, en Josep, la Carme i la Lucia. Quantes cantades sota un balcó de la casa de rajoles blaves, quan la tarda ja decanta cap la vesprada, és un altre moment sensorial de les caramelles, quan les veus tornen aconseguir el timbre que distingeix la tradició. I la cantada es repeteix a La Estrella, sota la encuriosida atenció de la Sra. Conxita i de la Carme Carreró. I sembla com si la cistella es resisteixi a abandonar aquest bocí de carrer i es planta davant el finestral de can Felip Font, autor també d’inspirades lletres de caramelles. Un anar i venir, una jocosa xerinola ambiental, la qual intenta controlar el mestre quan pica i repica amb la batuta el faristol, demanant atenció.
Això passava ahir. Avui, en Josep escriu una nova lletra, per la colla del Retiro i la titula “Sitges, encant de Pasqua”.

Obre la porta, donzella estimada,
deixa que ara entri el crit primaveral,
i que emergeixi la joia anhelada
que el cor nostre espera en l’hora cabdal.
Per acabar:
És el somriure més viu que ara exalta
les virtuts sanes d’aquest poble immers
en bons costums que ronda la més alta
expressió entorn de joiosos afers.


L’ha musicat, a ritme de vals, el mestre Jànio Marti. L’ahir i el avui d’un poeta que ha agrupat totes les lletres de caramelles en un llibre que ha prologat el seu net, l’Albert Soler i Marcé i ell mateix farà la presentació. Tres generacions de caramellaires que porten aquesta tradició ben arrelada i que es farà palesa aquest dissabte quan, mai millor dit, semblarà Pasqua abans de Rams. Un somni fet realitat. Com aquell que descriu en el vals, “Alga i Corall”.

En somnis t’estimava...
Fugíem mar endins
damunt la vela blanca
del nostre encès amor...


J. Y. M.

02 d’abril 2009

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez