Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de març 2009

DONES XERRAIROTES



Quan els pobles convivien amb uns detalls que els eren comuns, els habitants ens havíem acostumat a fer d’ells una normalitat paisatgista i de costums generalitzats. Familiaritzats com n’estàvem, era un senyal d’inequívoca relació veïnal, veure a la dona que havia baixat a escombrar el seu tros de carrer, parlar, agafada a la canya de l’escombra. La xerrameca podia durar un temps indefinit, segons com es desenvolupés la temàtica de la conversa i la facilitat de paraula de les interlocutores. L’oratòria podia igualment tenir continuïtat a la botiga, on hi acudien a comprar les coses més necessàries del dia a dia. Fins i tot la dependenta es podia permetre la llibertat d’aturar la seva activitat si la conversa requeria una atenció d’oïda especial. La feina quedava aparcada i no passava res, formava part d’un diàleg sensorial, ben portat, el qual no s’adaptava a les presses, tot el contrari, més aviat requeria una parsimònia ambiental que al final, esdevenia acollidora, on prevalia més la paraula que el sentit de negoci.
Hi ha moments que no estan pagats amb diners, donar prioritat a la conversa, abans que sucumbir a l’aspecte material, requereix, per sobre de tot, una certa passió per l’enraonament i, per descomptat, a l’amistat com a eix vertebrador. L’enaltiment a la paraula troba entre les dones xerrairotes, el més valuós i clar exponent d’una mena de do, el qual utilitzat amb un cert apassionament, ens pot deixar bocabadats. I alhora una garantia que les interlocutores no emmudiran així com així.
Quan les perruqueries de senyores aglutinaren, sense adonar-se’n, el gruix de les xerrameques, la conversa de carrer es va anar diluint, per culpa de les presses: “et deixo perquè tinc hora a la perruqueria...”. I heus aquí com aquests llocs han enaltit la conversa, fins elevar-la a la càtedra més singular de la popularitat i, si em permeten, hi afegiré també la curiosa i, per descomptat, elegant manera d’entendre no la xafarderia com a tal, sinó això que ara en diuen fer safareig.
En les grans ciutats, les que han tallat el bacallà, en la qüestió de la xerrameca, han estat les porteres. Hàbils interlocutores entre els estadants dels pisos i la fefaent complaença de poder esbrinar les moltes curiositats que basculen entre el llindar de la intimitat familiar, la qual deixa de ser-ho de portes cap enfora. L’antiguitat en el càrrec és sinònim d’infinites dissertacions orals, amb els veïns del edifici i amb els que habiten els pisos adjacents. Sobretot quan uns i altres fa anys que comparteixen les mateixes posicions.
El transcórrer del temps, ha rebaixat fluïdesa a la conversa, l’ha situat en la quasi bé simple i imprescindible necessitat de comunicar-se i ben poca cosa més. Fins el punt que quasi ha desaparegut el costum que tenia la gent, quan una visita allargava més del compte la conversa, de posar l’escombra al revés.
Jo m’atreviria a dir que una de les poques sitgetanes que de la conversa encara en feien una retòrica de durada perllongada, n’era la Carme Raventòs. D’estatura no massa alta, suplia qualsevol mancança per la gran facilitat de paraula que disposava. L’experiència viscuda entre el Sitges camperol li atorgaven el privilegi d’ésser també un dels darrers testimonis de la pagesia sitgetana. Coneixedora de les terres i masies a les quals em referia la setmana passada. Sobretot del llogaret de Campdàsens, on havien viscut tota la família dedicada a conrear la terra dels amos, com ella anomenava al propietaris de la hisenda. Allà havien estat veïns de la Rosita i en Joan Tutusaus, els pares dels quals, en aquell raconet de món, tenien forn de pa.
Sempre que coincidíem amb la Carme, en un moment o altra de la conversa, la feia decantar vers els records que conservava de la seva infantesa en aquell altiplà de les cases de ca l’Amell. De la por que van passar en temps de guerra, mentre els avions bombardejaven la fàbrica de Vallcarca i com les bombes semblava que queien allà mateix. En unes nits que es feien interminables i on només ficar-se al llit, ja els donava la sensació d’escoltar el brunzir dels motors de les temudes “Paves”.
Sortosament no tot van ser escarafalls anguniosos, sinó que també les hores viscudes entre les serenors i les calmes ambientals, impregnaren al tarannà de la Carme d’una solida formació que tenia els seus eixos fonamentals en la família i en la feina de la casa, a l’hort, entre les gallines i conills del galliner. I això ho explicava amb una certa complicitat, de la qual semblava que et volia fer partícip, intentant apropar-te a una realitat que va transcórrer paral·lelament amb la seva joventut, fins que aquesta es va esmicolar i, morts els seus, no li va quedar, en el seu pis, altra companyia que la soledat i les vivències camperoles.
Les últimes viscudes en el tros de terra que tenien per allà darrera el camí fondo, quasi a tocar la solana del Vinyet. En aquell hort hi varen treballar el seu pare i els seus germans, en Josep, en Jaume i aquell xicot que tenia un braç i una cama amb unes certes deficiències. Mentre que les dones s’encarregaven de les feines de la casa i d’anar ha vendre, a la seva clientela, tot el que collien a cada temporada.
Li havien escoltat explicar infinitat de vegades, però ho descrivia amb tant entusiasme que semblava que fos la primera vegada, era un tema amb el qual et permetia traslladar-te a aquells anys en què la pagesia implicava a molta gent del poble i feia que totes les masies del terme estiguessin habitades.
La Carme ha estat un dels darrers testimonis que vivia per parlar, de manera fluida i amb extrema facilitat, dels seus, de la terra, de les masies i també de les penúries que s’afegien a les malastrugues de les malalties, per si la duresa del treball, en aquell temps, no fos poc. Darrerament es planyia de no saber com acabaria els seus dies, com seria el seu traspàs. El darrer diumenge, el quart del mes de març, havia d’anar, amb la resta d’amigues, a netejar l’ermita de la Trinitat, no hi va ser a temps, se’n va anar el dia abans, amb la seva casa endreçada i amb la tranquil·litat que això suposa.
La Carme Raventos Alba, una dona xerrairota que va venir al mon per allà la planúria de Campdàsens i se’n va anar pensant que tenia de pujar a la Trinitat. Amb un full de ruta tan compromès amb la paraula i amb el reguitzell de bones obres que l’han acompanyat, no hi ha cap dubte, de pet cal el cel.
J. Y. M.

25 de març 2009

IMATGES DE CASA NOSTRA

La curiositat i l’admiració que sento pel Massís del Garraf, m’ha portat ha penjar en el blog aquestes fotografies, encapçalades per la font de Montseva, la panoràmica que s’albira des del Castellot. Sense deixar en l’oblit aquest matoll de farigola florida. Segueix la masia de can Planes, Campdàsens i can Lluçá.
A cada revolt del camí hi trobem una sorpresa, un nou flaire: de farigola, de romaní. Una panoràmica diferent que et convida a caminar amb el ferm convenciment de que els camins de la terra ens apropen a una perfecció que a voltes els mateixos humans ens atansem a destruir.



20 de març 2009




PELS CAMINS DEL GARRAF



Caminar pel Garraf és un petit privilegi que el tenim molt a l’abast. I en aquestes vigílies de la primavera, de la festivitat de Sant Josep, de sol lluminós, de temperatura suau. Els camins costeruts es converteixen en una drecera bucòlica d’aquest paisatge caracteritzat pel pedruscall, pels margallons que es fan constantment visibles. Entre un escampall, desordenat, de farigola que aquests dies llueix una florida de gala, com també el romaní. I on les seves olors es barregen i fan que el flaire de muntanya es converteixi en un perfum gratificant que ens acompanya durant tota la caminada.
No obstant el paisatge tot sovint ofereix un panorama desolador, les pedreres van gratant les muntanyes, sense contemplació. Amb un avanç tan devastador que d’un any per l’altre el deteriorament es fa molt ostensible. En aquest punt hom no compren que dintre d’un parc natural, que es suposa protegit, els estralls obrats en la pròpia natura siguin tan grans i que no s’hi pugui posar fre. De prosseguir aquest ritme, dintre d’uns anys més, el panorama serà patètic. Ho sento, ho tenia de dir, malgrat que serveixi de poc.
Amb aquest avanç desapareixen moltes referències del terreny, és a punt de sucumbir la font de Montseva, que amb tan entusiasme va restaurar l’amic i gran muntanyenc, en Jaume Coll. També el soroll de les màquines pertorba el silenci de la muntanya. Que de tots els silencis és potser el més relaxant.
A aquesta decadència ambiental, s’hi afegeix l’estat deplorable de moltes masies, com la Casa Nova, la casa Vella..., on les pedres que resten en peu són com a llàgrimes petrificades d’un desconsol mig generalitzat. Un símbol desagraït de les penúries que hi passaren els masovers que en foren els seus responsables.
Quan el camí s’enfila, a dalt de tot del revolt, trobem Can Lluçà. Una masia que guaita a la plana de Campdasens i d’esquitllada s’albira el mar que jeu al fons d’aquesta vall de pedruscall i matolls . La seva blavor, matisada per una persistent calitja, fa que els contrastos, en aquesta hora del matí, siguin poc destacables. La mateixa calma el fa massa empallegós. Tanmateix, extraordinari.
La Maria de can Lluçà feineja per davant la casa i al veure’ns s’alegra de la nostra presència, ella és un dels últims referents camperols que encara té cura d’una masia del massís del Garraf. Aquest càrrec, però, no li comporta ni gaires beneficis, ni massa popularitat, llevat de les coneixences que ha fet entre els excursionistes que saben de la seva hospitalitat, del seu tarannà jovial, sempre disposada a ajudar, a guiar-los pel millor camí. Potser feia un parell d’anys que no m’atansava fins a aquest indret i la sorpresa ha esdevingut al apercebre que el llogaret disposa d’una nova ermita, oratori, o la categoria que li atorguin les autoritats eclesiàstiques. Davant la curiositat, immediatament ha delegat al seu cunyat per a que ens obris les portes. Bonic i inesperat retrobament amb la fe i amb el recolliment que convida en una interioritat tan harmoniosa i ben estructurada. Hi han treballat en la construcció, el mateix cunyat, la pròpia Maria, el fill i altres voluntaris. I per campana hi han disposat una que diuen que prové d’una barca.
Va resultar que el cunyat és en Moises Vallecillos, un home un parell d’anys més gran que jo i que de vailets havíem anat junts als escolapis, fins el punt que n’havia perdut la seva ubicació, no així el record del seu nom que en l’escola havia destacat per defendre la porteria de l’equip de futbol, a l’hora del pati, amb una categoria i eficàcia quasi de professional. Pares i fills vivien en una casa del carrer Tacó i tot sovint assistien, junt amb la mainada del veïnat a unes misses d’aficionat que oficiava en Jaume Berdoy a la seva casa del carrer Major. Em permeto qualificar-les d’aficionat, perquè en Jaume, per aquell temps, també tenia una edat que no permetia , de forma oficiosa, dir misses, ni embarrancar-se en gaires sermons, si més no amb aquest detall ja demostrava que havia estat escollit.
A Campdàsens som convidats pels masovers, l’Àngel Rull i la seva muller, a beure aigua fresca de la cisterna, que es troba a tocar la vinya, la qual ja comença a brotar, fent honor a les expectatives que pregonen: “per Sant Josep el brot al cep”. El llogaret alterna la simplicitat de les formes arquitectòniques, amb la grandiositat de la terra conreada. Laboriosa tasca la del pagès que ha de llaurar dret entre filera i filera dels ceps. I que té el privilegi de treballar amb la complicitat de la natura, la qual, ara que la vinya es desperta, cada dia transcorregut s’insinuarà un esquitx més de verd.
L’última ascensió és al turó on hi han les runes del anomenat Castellot que havia estat un lloc de guaita. La panoràmica és sensacional, mar blau i gran domini de la visió dels pobles veïns. La coincidència fa que hi trobem a en Manel Pagès i Gea, home molt encuriosit per la història del llogaret i per ser un gran coneixedor de tot el Massís, com ho va ser el seu pare que cada dia el trepitjava.
Els camins del Garraf són a prop de casa, caminar per ells ens aporten un cúmul de sensacions, el flaire de les herbes boscanes i molts referents de la toponímia local. Tot i que els pocs que queden estan en runes, o en perill de ser arrasats per l’acció de les màquines.
Que ho aturin, el més aviat millor, els qui tenen potestat per fer-ho.
J. Y. M.

16 de març 2009

14 de març 2009


TANTS CAPS TANTS BARRETS



Els barrets que il·lustren aquest article, contribueixen a posar-li un toc d’elegància. O al menys aquesta ha estat la meva intenció. Barrets portats per un grup de senyores participants en el Ral·li, on a més de la importància dels cotxes, destaca la manera de vestir dels seus ocupants i precisament els capells complementen aquestes gales. Barrets de copa i bombins els homes i amplia i selecta variació sobre els caps de les senyores. El sol que va imperar durant el diumenge passat, feia molt més adient el lluïment del barret, s’hi prestava. Aquest grup de fèmines fan del seus barrets un centre peculiar d’atenció, on es dirigeixen totes les mirades. Perquè tampoc estem gaire avesats a veure’n tants de junts.
Les dones sitgetanes no han secundat gaire la moda de complementar el vestuari amb un barret. De les poques que es passejaven amb aquest element en va ser l’Anna Maria Cagigal, que va ser dona de companyia i de confiança de la marquesa de Nájera. Formava part de les seves extravagàncies, com vestir amb pantalons i fumar. Els seus barrets eren més propis d’home, igual que les gorres que es posava quan conduïa aquell popular “Biscuter”.
Altra cosa han estat els mocadors pel cap, amb el nus a sota la barbeta i la punxa que quedava s’orientava cap el clatell. Quan encara no es parlava de l’obligatorietat dels casc, els homes que conduïen moto es posaven una mena de casquet i ulleres i les dones que anaven de paquet el mocador al cap. Com una curiositat més, recordo la manera de seure que tenien, ho feien de costat, ja que d’altra manera, amb les faldilles, no quedava prou bé. Com que algunes motos portaven acoblat el sidecar, les senyores que s’hi assentaven es posaven el mocador per tal de no despentinar-se.
I com que la gorra encara no s’havia implantat, era curiosa la imatge que oferien les dones dels pescadors, les que vivien en els carrers de la Carreta, Tacó, Nou..., desprès de tenir la cuina endreçada baixaven a prendre el sol a baix a mar. S’arreceraven en el mur de pedra que circumdava la platja de les barques i mentre cosien o simplement parlaven, deixaven anar un mocador blanc damunt el cap, quedés com quedés. Algunes vestien de negre i el contrast era molt típic de l’entorn mariner.
D’unes mesures una mica més amplies, però també amb el mocador entortolligat com una mena de torbà, l’empraven quan s’esqueia emblanquinar, o també per a desentranyinar . I ara que en parlo, no vull deixar escapar l’ocasió per apuntar que els paletes, abans de ser obligatori el ús del casc, es posaven al cap un mocador, on de les quatre puntes s’insinuaven uns nusos més aviat petits, però repartits amb una certa simetria i el mocador quedava en forma de casquet. Un altra barret molt casolà que empraven els homes, quan eren ells els qui emblanquinaven, tenia un cert caire militar, fet amb paper de diari. En totes les cases els sabien confeccionar, perquè era d’una gran utilitat quan s’havia de feinejar entre pols.
Quan més barrets s’han vist pels nostres carrers, va ser amb l’arribada del turisme. Les senyores es tapaven el cap amb un barret singular de palla, més aviat gros i generalment, encerclant la part més sobresortida, una cinta ample de colors vistosos. La gent aficionada a la fotografia s’hi apropava, molt sigil·losament, per tal de captar la imatge dels barrets, si les que transitaven pel Passeig era un grupet de banyistes, la composició formada per uns quants de decantats cap darrera i amb la silueta de l’església al fons, era una bona temàtica. Si no vaig mal fixat, recordo que una d’aquestes composicions barretaire va guanyar un premi fotogràfic.
Vist tot aquest ampli i singular ventall de capells casolans, és fàcil arribar a la conclusió que en el nostre poble les senyores no s’han mudat amb gran barrets, pameles i altres elements destacats dintre del gènere barretaire. En aquest aspecte, jo diria que més aviat ha primat la discreció. Com a molt, durant els mesos hivernals, s’ha canviat el mocador per algun que altre barret apelfat per així protegir més el cap de les fredors ambientals.
És fantàstic trobar com una cosa et porta l’altra, parlo dels mocadors pel cap i no em puc deixar en l’oblit les mantellines, les quals les senyores es tenien de posar quan entraven a l’església per tal d’assistir a un ofici religiós. Les havien que eren autèntiques filigranes de la mateixa manera que variaven les mesures en quant a les llargades. Amb els anys la norma també va deixar de ser obligatori, però no s’ha eximit de portar els corresponents casquets quan es tracta de bisbe cap amunt.
Em sembla que una de les poques sitgetanes que usen barret n’és la senyora vídua Ruscalleda que ha passejat, i ho continua fent, amb elegància, tota mena de capells pels carrers de la Vila. I és que per portar barret femení, no tothom serveix, o millor dit, no a tothom li escau bé. Dependrà del anomenat “porte” i si l’ocasió ho requereix. El dia del Ral·li trobo que el cap va amb consonància amb els peus, entenem-nos, que del capdamunt fins al capdavall s’ha d’anar d’acord amb l’època del cotxe, per impregnar als carrers una pinzellada d’antiguitat
Dintre de poc la Pasqua ens retornarà al costum de portar una mena de capell molt característic de casa nostra, aquest sols emprat pels homes. Als cantaires de les colles de Caramelles, els podem agrupar sota un, si fa o no fa, mateix encapçalament: tants caps, tantes barretines.
J. Y. M.

09 de març 2009

07 de març 2009

COTXES



No és cap descobriment dir que l’assequibilitat al cotxe ha conduit a uns canvis en els costums i maneres de viure. Sempre s’ha valorat que el vehicle de quatre rodes ha donat vida. I és veritat, la modernització, el progrés, dels pobles ha vingut precedit per la facilitat que em trobat per arribar al lloc més impensat, amagat, de la geografia . D’aquí que estrenar utilitari és motiu d’una il·lusió molt diferent a altres. Ve a ser com abraçar-nos al progrés més actual. Poder gaudir dels més rellevants avanços mecànics i tecnològics, acompanyat de la comoditat i el disseny. Per fer-ho possible els ciutadans hem acudit, també, als bancs per tal de rebre l’ajuda per a fer front al corresponent finançament, quan el seu preu s’ha disparat fins a xifres astronòmiques . Entra en la lògica de les facilitats, propiciades pels mateixos concessionaris que s’encarreguen d’oferir una entitat financera, a la qual s’haurà d’anar satisfent el deute. Perquè el cotxe no ha estat quasi mai a l’abast de tothom. Fins el punt que abans només en disposaven els pertanyents a la classe social que s’anomenava dels “senyors”. La resta ni ho somiava perquè eren ben conscients que no ho podrien assolir mai. Però vet aquí que quan l’economia va ser agraïda amb el treball de les persones, com a compensació, de les hores extres es pagava la lletra del 600 que era un cotxe petit, però el suficient per a satisfer la il·lusió d’un personal que poc a poc va poder assolir els mateixos capricis que els propis senyors. Sortosament les diferencies de classes ja no eren tant, mentre uns i altres ens convertíem en uns entusiastes viatgers, a fi de fer us d’un vehicle que es passava tota la setmana guardat dintre un garatge.
Però bé que el mercat queda col·lapsat, tenim quasi de tot i les vendes s’estanquen. La raó principal, aquesta crisi que ens assetja i espanta per no entreveure el seu final. Amb ella la industria automobilista se’n ressent i hom s’adona que quan els cotxes no es venen, quelcom greu ens està afectant. La situació és per tots coneguda, la paralització d’una activitat que dóna feina a una gran quantitat de treballadors i a empreses que, directa o indirectament, formen part del ampli engranatge del mon del motor.
Aquesta incertesa imperant, en determinats moments, va fer perillar la celebració d’aquesta proba automobilística, amb ampli prestigi aquí i més enllà de les fronteres, el Ral·li de Cotxes d’Época Barcelona-Sitges. Que enguany es compleixen els 50 anys, des d’aquell 8 de febrer del 1.959. Que no hem de confondre amb la 50ª edició que es va celebrar l’any passat. Al final sembla ser que les negociacions han donat els resultats esperats i d’aquesta manera els cotxes, que dintre el llenguatge popular anomenem antics, tornaran a fer espetegar els seus motors per entre els revolts de les Costes de Garraf, fins arribar a la Vila entre l’olor a salabror de mar que es vol interposar al tuf de benzina que surt, mig descontrolat, pel tub que tots mal anomenem el tub de “escape”. Per a tot se guit transitar, amb més calma, pels carrers de la Vila. Ara buits de cotxes, on es dóna preferència als vianants que ho trobo bé degut a les característica del traçat dels carrers els quals, per les seves estretors, no és aconsellable estacionar en determinats punts neuràlgics, per a que el poble llueixi més i sigui més còmode el fet de transitar-hi a peu, tal com es feia abans, quan ningú tenia automòbil.
L’aportació del cotxe al desenvolupament de la Vila també ha influenciat de manera positiva, degut a la febre generalitzada i a una bones vies de comunicació, malgrat que n’hi hagi on resulta car transitar-hi. En aquests moments igual les estadístiques ens parlen d’una reducció del transit, principalment per autopistes de peatge. Encara recordo les cues que es formaven els diumenges a la tarda dels mesos d’estiu, quan la gent anava i tornava al mateix dia, degut a que la modalitat de l’anomenada segona residència quasi ningú la practicava, perquè no es disposava de cap altre més que la pròpia casa o piset, on es residia cada dia de l’any. Per tant en aquelles hores de la tarda, el retorn a la capital acostumava a coincidir amb el gruix, de la desprès anomenada, operació tornada. Al pas pel nostre poble, a la ja massiva afluència de conductors a la carretera, s’hi afegien les barreres del pas a nivell, on el tren tenia preferència . I en aquesta època de l’any com el servei ferroviari es reforçava, les barreres es passaven més estona tancades que obertes, per a desesperació de tothom. Quan es va obrir el Camí dels Capellans, va representar un alleugeriment per a veïns i automobilistes.
A peu de carretera hi havia el tallers del germans Balcells, amb sortidor de benzina, igual que quasi a frec del pas a nivell hi havia el garatge de can Selfa, també amb sortidor. I posteriorment el garatge Internacional, propietat del Sr. Josep Mirabent Magrans i regentat pel mecànic Joan Soler, tenien la concessió de Citroen. Perquè el moment va ser propici per a que determinades marques de cotxes obrissin delegació al poble. Com la Seat que em sembla que va ser el primer taller que es va desplaçar una mica més enllà de la via, justament al costat d’aquesta, en tenien la concessió en Jaume Tort i l’Armand Paco. Més tard s’incorporava la concessió de Peugeot sota la responsabilitat d’en Jaume Torramorell . Com també la marca Renault, ja a la sortida del poble, a frec de les Cases Noves, hi continua estant. El primer concessionari en va ser el Sr. Ramon Vericart, el qual anteriorment ja tenia la concessió mentre tenia cura del taller a can Selfa.
A partir d’aquí tothom, qui més qui menys, ha estrenat cotxe i per tant, prèviament, s’ha hagut de passar per l’estudi, teòric i pràctic i posterior examen per obtenir el permís de conducció. Si no vaig mal fixat el primer professor d’auto escola, aquí a Sitges, en va ser el Sr. Campoy i desprès els germans Muñoz, sota el seu mestratge, han estat moltes les generacions que hem obtingut el permís i que ara tan fàcilment es pot perdre si et resten tots els punts que tens assignats. Tot s’ha complicat, degut al gran nombre de vehicles que circulen per les carreteres i a les imprudències que es cometen.
El Ral·li torna puntual a la seva cita, en uns moments complicats en tots els aspectes. La seva presència revifarà somnis i passions pel món del motor. Quan quasi tothom té el cotxe a la seva disposició. Els cotxes que desfilaran pels nostres carrers, en l’època que estan fabricats, sols eren assequibles a uns quants. Ara, transcorreguts els anys, curiosament, els mateixos models, ho continuen sent, perquè són autèntiques peces de museu. Gaudim-ne, nosaltres que tenim el privilegi de poder-los veure passar des de la primera fila.
J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez