Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 de gener 2009


ENTRE PALMERES



He apuntat l’encapçalament i tot seguit m’ha vingut el pensament el títol genèric que emprava el recordat amic Francesc Martínez, quan col·laborava en aquest mateix setmanari i que servia d’introducció prèvia a la seves interessants entrevistes que realitzava a gent del poble, les quals eren notícia , o simplement la influència de la seva activitat, afició, es convertia en mereixedora d’una atenció especial. L’home signava amb el mot amb el qual la veu popular el coneixia, “Tarzan”. Treballava en l’oficina de l’empresa de construcció de la família de can Parés, que nosaltres també simplificàvem, anomenant-los “Pres”. Durant un temps, l’activitat d’oficinista, la va compartir amb exercicis d’educació física que impartia en el patí de l’Escola Pia, a tots els alumnes que freqüentàvem les seves aules i que la bonhomia d’en Paco es feia palesa en aquelles divertides sessions de gimnàstica, les quals resultaven amenes degut al tarannà divertit, alegre, a voltes un xic mofeta del susdit professor. Home que vivia amb molt apassionament, les trames polítiques que en la Vila sempre hi han estat presents.
Però, al que anava. Al nostre poble, les palmeres han tingut un protagonisme destacat, com l’acostumen a tenir en tots els pobles de la costa Mediterrània. I que han compartit amb els pins, tamarius, etc. Les palmeres del Passeig de la Ribera en són un exemple molt evident. Van ser plantades fa anys i el pas del temps, els ha atorgat una alçada considerable, fins el punt de tapar una mica la singular imatge del temple parroquial. Algunes d’elles han quedat tan sols amb el tronc
Si més no jo classificaria a la que es troba entre l’Ajuntament i la rectoria, com la més espectacular de totes. Els de la meva edat la hem vist allà des de sempre, tot i quan hi passaven a prop ens cridava més l’atenció la font de la seva base, ja que hi corríem a beure-hi uns quants glops d’aigua. Un costum, curiosament, molt generalitzat entre la mainada. Quan venteja, la llarga palmera fimbreja, es doblega, dóna la sensació que s’ha de trencar. Quan torna la calma, el seu tronc resta arquejat i les palmes escombren les nuvolades, o semblen ratllar la blavor del cel. La seva presència senyoreja aquest racó tan singular del poble, fent de mitjancera de la burocràcia de la casa de la Vila i de les pietoses decisions que passen per les interioritats de la rectoria, abans de fer-se paleses al temple.
Les últimes palmeres que s’han plantat a Sitges, ha estat en aquesta entrada de la banda de Ribes. Quan les anaven posant, hom els hi vaticinaria un mal final. Dóna la sensació que no tinguin vida, potser és deu a que les han de deixar lligades les palmes, amb una mena de protecció i fins que no han arrelat en el lloc no es poden desplegar. Avui aquestes palmeres fan relativament goig i contribueixen a engalanar aquesta entrada que es veu delimitada amb el bonic parc de Can Robert i el pinar que s’estén a frec d’un dels tres ulls del pont de la via.
Un pinar que va fer plantar essent alcalde Isidor Cartró, com també em consta que sota el seu mandat va tenir lloc l’empedrat del Baluard. Obra que va portar a terme els treballadors de la brigada municipal, gent de casa, sota la supervisió del propi “Doro”, tal com el coneixia la gent de Sitges. La professionalitat d’aquells paletes ha permès que fins al dia d’avui, l’empedrat es trobi com el primer dia, no hi ha cap llosa que es bellugui, n’hi ha cedit el terra. Durant uns anys de la susdita brigada en va ser responsable el Sr. Jaume Daví. Home dotat de sensibilitat artística i que gràcies a la seva iniciativa i la col·laboració d’un nombre de sitgetans anònims, van tenir bona cura de posar en lloc segur els retaules dels diferents altars de l’església, durant el temps que van durar les maleses sobreposades a l’acció devastadora de la guerra. En Daví estava casat amb la Teresina de can Paixó i vivien davant de la quadra d’en Pepito gitano . El seu cabell blanc, el seu posat elegant, la seva veu ben timbrada, li conferien un caire d’artista consumat.
Però vet aquí que no sempre els vents ens són favorables, el darrer cap de setmana, l’aire va bufar huracanat per tot el país. Va provocar tota mena d’estralls, va segar vides humanes i va arrancar un bon nombre d’arbres que la natura mantenia arrelades a la nostra terra. A sitges nombrosos pins van sucumbir a la força dels esbufecs de la natura embogida, com poques vegades havíem vist.
Tampoc es van escapar les palmeres, un dels seus troncs, va caure damunt del emblemàtic “Chiringuito”. I que els bombers es van afanyar a retirar durant el matí del solejat diumenge de la festivitat de Sant Pau, dia de la festa major d’hivern de la veïna població de Sant Pere de Ribes. I que vet aquí que quan bufa l’airet fi i penetrant, l’atribuïm als nostres veïns, amb una expressió centrada en una procedència de reconeguda personalitat: ”els ribetans ja bufen...”. O també amb una altra de ben característica: “Que els ribetans tanquin les portes”. Però aquesta vegada la força era tal, que la seva procedència semblava d’una altra galàxia.
L’ombra de les palmeres és allargada i el seu fimbreig és com una filigrana de malabarista. Entre palmeres ha transcorregut el tomb per casa, sabedors que desprès de la tempesta ve la calma. Si més no ho vivim amb una certa preocupació perquè, des e fa un temps, la meteorologia és del tot imprevista.
J. Y. M.

24 de gener 2009

Obres a la platja


Aquest racó de Sitges encara conserva l’encant de poble mariner. Sempre m’ha agradat, sembla com si el temps no hagués passat. Avui està en obres, per tal de millorar tot el contorn i poder gaudir d’un passeig més aprofitable pels vianants. Conjuntament amb l’arranjament de la façana marítima del costat de l’ermita de Sant Sebastià. Totes les obres comporten molèsties, no obstant si els resultats són bons, els impediments s’obliden i queda l’obra ben feta.

23 de gener 2009

PRIMER PLAT, SEGON PLAT I POSTRES

De la cuina internacional, el plat fort d’aquesta setmana, ha estat la pressa de posició de Barack Obama com el 44 President dels Estats Units de Amèrica. Una elecció que ha despertat passions en tot el món, per tractar-se de la primera persona de color, descendent de l’esclavitud, que accedeix a la Casa Blanca. Aquest és un detall molt significatiu entre el poble nord-americà. I en especial per el ampli col·lectiu de raça negra que viu en el país. On, durant molts anys, se’ls van privar de totes les llibertats i se’ls van negar molts drets. El més conceptual, el de la igualtat.
La persona que més es va fer escoltar, per tal d’aconseguir drets i llibertats per la seva gent, va ser Martin Luther King. La seva defensa dels valors humans, siguin del color que siguin, va obrir una via d’esperança. Malgrat que no va poder veure el seu somni realitzat, ja que va ser assassinat Els avanços aconseguits han estat molts, i aquesta elecció, entusiasme a molta gent de tot el món que veu en Obama un líder indiscutible, amb carisma, defensor d’aquestes igualtats, que pot canviar, per a bé, el destí de la història. Aquest és, ara, el gran repte d’aquet afro-americà, que arriba al punt més alt del poder, amb molts reptes i amb moltes esperances posades en la seva persona i en la seva manera de fer. Accedeix a la Presidència en una època d’extremes dificultats, la qual cosa posa encara més a proba la seva capacitat per governar, enmig de la desfeta general. Tant de bo es compleixin totes les expectatives posades en ell, perquè tots hi guanyarem.
De moment una delegació sitgetana va marxar cap a Nova York, per homenatjar amb una exposició, la memòria de Martin Luther King. Ho considero quelcom semblant com anar fer les “Amèriques”. També tots desitgem que aquest ambiciós projecte cultural, repercuteixi en benefici de la Vila. Del contrari, vindrà a ser com quan aquella bona gent que hi anava, amb intenció de fer fortuna, i tornava a casa amb una mà a davant i l’altre a darrera.
Abans, a l’any 1964, una altra delegació sitgetana, aquesta vegada folklòrica, va estar actuant durant uns mesos, en la Fira mundial de Nova York. L’estament de Cors i Danses de la Secció Femenina, va delegar als ballets de Sitges per incorporar-se al pavelló d’Espanya. Hi va ser present una amplia representació sitgetana, Amb l’acompanyament musical d’uns quatre músics, entre ells l’únic de Sitges n’era en Josep Torrens, ja que degut al temps de durada de l’estada, no va ser possible la participació de més músics de casa nostra. En Josep, amb el seu peculiar sentit de l’humor, tot sovint gallardejava que, durant un temps, havia estat el representat mundial de tible a Nova York. Quasi res. L’espectacularitat de la Moixiganga deixava bocabadats a tots els assistents que es congregaven en el recinte del Flushing Meadows-Corona Park. En el mateix lloc on el 1939 si va celebrar l’exposició universal. Comandava aquesta representació de la gent i el folklore de casa nostra, l’Anna Valls i en Jofre Vila.
Sitges també va tenir residint a Nova York i a Washington, a un dels seus fills il·lustres, el Sr. Josep Maria Massip i Izabal, el qual junt amb altres ciutats del món, exercí de corresponsal de prestigiosos diaris i també de l’Eco. Arribà a ostentar el càrrec de conseller de l’ambaixada espanyola en aquella capital. On va morir el 9 de març de 1973 i les seves despulles descansen en el nostre cementiri. Recordo que la seva muller la Sra. Ramona T. Massip, tot sovint, escrivia per aquestes pàgines del setmanari, articles sobre diversa temàtica nord-americana, molt interessants.
El nou President Americà, va jurar el seu càrrec, tal com ho han fet els seus predecessors, el dia de la festivitat de Sant Sebastià. Una data que queda registrada en les pàgines de la història mundial. I d’una manera molt més modesta, però no per això menys significativa, dins l’àmbit de les tradicions de casa nostra. Quan aquest dia s’escau honorar al Sant que és patró de l’ermita adossada al cementiri mariner. I que enguany, degut a les obres de reforma que s’hi estan portant a terme, els actes litúrgics s’han traslladat a la parròquia. El res de la novena en l’ermita, quan el sol es va ajupint cap a la banda de les coves, assoleix una complexitat paisatgista que la fan mereixedora dels moments més singulars del hivern.
Just fa una setmana va ser la festivitat de Sant Antoni Abad, un plat fort dintre les tradicions de la comarca i més en concret a la veïna població de Vilanova, on la cita amb els espectaculars Tres Tombs, atrau a un bon nombre de participants i a una multitud d’espectadors.
Amb tot, abans d’arribar a les postres, queda el plat fort de les darreries del mes de gener, aquest és servit amb diversitat d’ingredients, com una mostra del que es cou a Sant Pere de Ribes durant aquest cap de setmana. Amb aquesta estampa tan bella, com és la pujada a Sant Pau, entre camps i vinyes, el poc que encara queda conreat.
Hem començat l’any sense tanta fastuositat com els americans, tot i que potser les nostres festes al ser més entranyables, les vivim dintre una intimitat molt més adaptada als nostres costums. I fins ara, aquest cúmul de petits detalls, venia a ser com unes postres que ensucraven la vida, fent-la més agradable i engrescadora. S’ha de recalcar que ens toca caminar per temps difícils, d’aquí que l’alegria ha minvat una mica. Confiem, però, en temps millors. No obstant, fins fa ben poc, hem tirat de beta i la nostre manera de viure, la situació geogràfica, les condicions climàtiques, la gastronomia..., ha motivat l’admiració dels propis americans, els de l’America pròspera i poderosa. Em ve al pensament l’opinió d’un d’ells, quan es referia a la terminologia que emprem quan ens referim a un fet, una situació esplendorosa i se’ns acut dir: “això sembla, o és igual que Amèrica...”. S’hi referia, més o menys, amb aquests termes: “vostès que miren cap Amèrica com un prototip de vida plaent i còmoda, sensacionalista... els haig de dir que em quedo amb la Amèrica de vostès, perquè això sí que és la Amèrica que tots somiem , la del bon menjar, bon clima, molta història i singulars monuments, entre moltes altres peculiaritats”.
Tot el que acabo de detallar, han estat els plats forts d’aquest gener, que han tingut com a colofó, unes postres molt nostrades: el tortell de Reis, el de Sant Antoni i els sabres de Sant Pau. Un final ensucrat, per una vida un xic amarga, si més no, tot sigui dit, plena d’esperança en un demà que esperem molt millor.

J. Y. M.

16 de gener 2009

LA PANTALLA BLANCA

Sempre he sentit admiració per l’amic Francesc Borderia, perquè considero que té molt mèrit, escriure, cada setmana, d’un tema tan concret com és el cinema. Encara que la temàtica doni molt de si, no obstant s’ha de ser un bon entès per aprofundir en aspectes concrets d’aquest complex món cinematogràfic i alhora fer-lo coincidir amb la història del cinema local. Coincidint amb aquest llarg bagatge, em comentava que fa 28 anys que col·labora en aquestes pàgines, i per commemorar els 100 anys de cinema a la sala del Retiro, en Siscu ha escrit un llibre per a deixar-ne constància. Ho ha centrat en el Retiro, pel centenari esmentat i perquè l’home és un acèrrim retirista. Si més no llegint les seves pàgines, hom s’adona que és un reflex de la història local, en aquest apartat tan concret.
Home d’inquietuds artístiques, en el seu ofici de manya i amant apassionat del setè art, en una etapa de la seva vida, ha alternat la seva afició amb la responsabilitat que comporta programar i projectar a la sala del Retiro, les pel·lícules amb més èxit de cada època. I aquesta faceta, duta a terme de manera totalment desinteressada, durant 25 anys, li ha comportat maldecaps, patiments i també satisfaccions, mal aniria que tot fossin amargors. I una de molt enriquidora, sens dubte, és haver pogut escriure aquesta història, anecdotari que comença explicant com va ser la primera projecció que va tenir lloc a Sitges.
D’una manera molt rudimentària, es va portar a terme en un local de la Ribera, cap allà l’any 1899, quatre anys després que els germans Lumière, varen fer la presentació a Paris del Cinematògraf. Fins a consolidar-se la data del 7 i 8 de Març del 1908 que va ser quan va tenir lloc la primera projecció a la sala del teatre de la Societat, amb uns mitjans més de cara i ulls.
Primer amb l’anomenat cine mut, al qual se’l hi va afegir un acompanyament musical que el feia més atractiu, tot i les deficiències dels mitjans amb els quals es projectava a la pantalla. He sentit parlar als de casa que a l’acompanyament del piano s’hi afegien altres músics, com el vell Sou. L’home tocava el violoncel i prèviament a la sessió s’omplia les butxaques de cacauets, comprats als “cacaueteros” que com molt bé explica en Francesc, es posaven a la porta de la Societat. Degut a que el músic tenia empleades les dues mans per a tocar el susdit instrument, a voltes podia més la dèria del cacauet que la pròpia interpretació i es produïen un seguit de lapsus. Però els més sonors tenien lloc quan, en mig de la foscor i envoltat d’escalforeta, li entrava la “pajara”, aleshores just feia una capcinada i al mateix temps li relliscava el “chello” i amb la puntera metàl·lica del suport originava un gran terrabastall, per a la desesperació del públic que fins llavors havia restat en el més absolut silenci, i ara el recriminaven a viva veu i amb xiulets. L’apassionament pel cacauet continuava en el posterior ball de tarda, el músic també tocava el saxo i quan tenia compassos d’espera s’omplia la boca de cacaus i alhora bufava, total que arribava un punt que allò feia un engrut i el saxo emmudia, víctima del “cacauetisme”.
En la pulcre descripció que l’autor fa de l’anecdotari cinematogràfic, no passa per alt aquella entranyable i curta sessió de cinema que tenia lloc a l’acabar el ball infantil de Carnaval. I de la manera com, mentre els operaris muntaven la pantalla, el públic posaven les butaques en filera davant l’escenari. En poc temps apareixia en pantalla aquell singulars i divertits curtmetratges d’en Charlot i dels inoblidables Stan Laurel i Oliver Hardy, “el gordo i el prim”. Unes seqüències que feien la delícia de petits i grans, obsequi de la Societat, la qual abans ja havia tingut l’atenció de convidar a xocolata desfeta, en el saló del cafè, a tota la mainada que anava disfressada i que posteriorment va ser substituïda per una bossa de llaminadures.
Eren els anys de les sessions continues, amb la projecció de dues pel·lícules, amb tres passes els diumenges de Quaresma, perquè no hi havia ball de tarda. En Borderia ens explica que un dia, quan era jovenet, va entrar a les 3 de la tarda i com les pel·lícules li van agradar molt es va quedar a les tres sessions, embadalit mentre la família el buscava. Hi havia el costum que els dies de festa la gent dinava aviat, per tal de ser al cine al començar la primera sessió. I completaven la jornada amb el ball de tarda.
Durant la resta de diumenges a l’acabar la sessió corresponent, la sala es transformava i els operaris, retiraven la pantalla, distribuïen les butaques per sota les llotges. I els quedava la feina d’escombrar el gran escampall de pellofes de tota mena. Quan la pista estava neta traçaven un cercles amb “polvos Talco”, per tal de que el terra no frenes el ritme dels balladors. Una imatge molt peculiar era la de l’Enric Capdet fent-se pas entre les parelles que ballaven per cobrar un import simbòlic que els donava dret a ballar. I l’altra seqüència era la que oferia en Quimet de la família de can Cenzano, que assegut en una llotja, no parava de balancejar-se mentre es remenava les interioritats del nas.
Quan la televisió va començar a entrar a les cases, la novetat va treure clientela del cine. Els meus avis es van resistir fins l’últim moment a secundar el invent. Argumentant que si la compraven no sortirien i per consegüent no els semblaria que fos diumenge. El cinema, com el tortell, o els panets de Viena, formaven part dels costums festius, amb el colofó dels balls de tarda en les respectives Societats.
El repàs a aquests 100 anys de cinema, s’alterna amb les successives transformacions que experimenta la sala. La primera degut a un gran incendi, les causes del qual no es van aclarir mai del tot. I el segon com a conseqüència del frec de la cinta amb el projector que va encendre el cel·luloide. L’operador, el popular Panxo Sardí, es va poder salvar i va actuar de manera que el foc no passes a la sala, plena d’espectadors. Si més no el fum va enxarpar al seu ajudant, en Joan Arnan, que va morir asfixiat. Un fet luctuós que entristia el llarg bagatge d’aquesta historia cinematogràfica.
El llibre d’en Francesc Borderia és tan entranyable, el tema tant interessant, que la seva lectura no es pot deixar. T’enganxa. Com passava amb moltes de les pel·lícules d’aquells anys, les quals tenien un fons, un argument, uns protagonistes de primera. El conjunt de tot plegat involucrava als espectadors de la sala els quals, quan les coses anaven maldades, s’atrevien a recriminar, en veu alta, al qui consideraven el dolent/a de la pel·lícula i a aplaudir quan la lògica s’imposava.
En Siscu des de darrera de la seva blanca pantalla, ha anat escrivint la història d’aquests primers 100 anys de cinema a casa nostra. Un testimoni curullat de curiositats i fets destacables que el fa diferent a altres histories. Com aquelles pel·lícules que es fan curtes, amenes i no agrada que arribi el FIN.
J. Y. M.

09 de gener 2009

NOTÍCIES

Escric en plena nit de Reis, són caparrades, però he esperat fins aquest moment tan especial per deixar enllestit el primer article que escric començat l’any 2009, entre el somort sorollet de la manipulació del paper de regal. Encomanat de la màgia que s’hi acluca, recordo aquelles nits de la infantesa, quan encara la innocència no et deixava veure més enllà del nas. De com han canviat el contingut de les cartes als Reis d’aquella època amb ara. També els nostres somnis eren fantasiosos, exuberants, no obstant la realitat et feia tocar de peus a terra i el despertar et tornava a una realitat que tampoc era dolenta del tot, simplement els Reis es decantaven per portar coses útils, un parell de mitjons, una cartera per anar a escola, un plumier i una capça de colors de la marca “Alpino”. Tot i que entre aquestes prioritats també et podies trobar amb un d’aquells singulars “fuertes” amb els corresponents indis i soldats de la cavalleria americana i així, en anys successius, els dos bàndols s’ampliaven gràcies a les provisions que oferia la jugueteria de can Massíp, del carrer Parellades, a davant mateix del carrer Sant Pere.
En relativament pocs anys, ja que em remeto a mig segle enrere, les cartes als Reis tenen un contingut molt sofisticat, l’electrònica aconsegueix un lideratge indiscutible. Ara sí que sembla verament un somni més a l’abast de tothom, d’uns vailets que ho veuen i manipulen com la cosa més normal. Si es dóna el cas i aquests comentaris són llegits d’aquí a uns cent anys, i atenent a que vagin a saber vostès que es demanarà aleshores, qui repassi el contingut d’aquestes pàgines, podrà constatar una evolució encara més gran. O potser aquesta il·lusió dels Reis, el pas del temps se l’haurà emportat i ja no es parli més dels singulars personatges vinguts d’orient. Seria una llàstima.
Però abans de l’arribada dels Mags, una notícia ha commogut els ànims festius dels vilatans, la mort de mossèn Josep Nicolau, quan just es compleixen uns tres mesos del seu relleu a la parròquia. La vida ens depara aquestes sorpreses i en el seu cas, sembla com si talment l’enyor a Sitges li hagi jugat una mala passada. Però dissortadament les interioritats del cos són més complexes del que ens pensem. I el ésser humà en qualsevol moment està exposat que un inoportú desgavell et sentencií la vida. Ha mort un servidor de la casa del Pare, però també una persona que va estimar Sitges i va guiar pel bon camí als feligresos que s’apropaven a la parròquia. Una mala notícia per unes vigílies de Reis, quan sembla que no hi té cabuda la tristor. Però ell, que va haver de trampejar situacions delicades quan es tractava d’arbitrar celebracions festamajorenques, sap més bé que ningú que la vida continua i que els Reis porten il·lusions i també desenganys.
Una altra notícia que a mi em va agafar per sorpresa, potser degut a la desinformació que tot sovint patim els col·laboradors, és la sortida al carrer del setmanari amb la portada i contraportada en color. És un avanç molt important, si també ho comparem amb el format de 50 anys enrere. Quan l’Eco es compaginava de forma artesanal. La permanència entre nosaltres i l’adaptació a les noves tecnologies, ho ha propiciat el pas del temps, però sobretot per la manera de ser i de fer dels responsables de la direcció. Entremig, com acostuma a passar amb totes les coses, sempre surten veus crítiques que s’atreveixen a criticar tot allò que ells no són capaços de fer o superar. De les crítiques de poble, tampoc se’n escapa el setmanari. Perquè potser hi ha qui el voldria més perfeccionista, més crític amb segons quins aspectes, i que nosaltres els col·laboradors ens mulléssim més, tanmateix estic convençut que si l’Eco es decantés per una línea de caire més professional, si em permeteu l’expressió, més com Déu mana, acabaria perdent la seva personalitat, cauria en l’error de voler ser diferent a com era i potser aquesta idea també acabaria sent la seva sentencia condemnatòria a un final no desitjat. Avancem junt amb les noves tecnologies i esforcem-nos els qui hi col·laborem a estar a l’alçada de les circumstàncies i d’aquesta manera contribuirem a que la seva estabilitat no depengui d’una disciplina encotillada entre bones intencions, sinó d’un estil que el fa peculiar.
I jo que també haig de dir que soc un acèrrim admirador de la modernitat, en quant a les noves tecnologies,. I vet aquí que amb aquesta dèria, ara en faré una com l’alçada d’un campanar. Els meus fills m’han obsequiat amb la confecció del meu propi blog, se’n diu així a un apartat d’internet, on puc incertar el que vulgui i que si em plau hi pot accedir tots els qui disposin de l’adreça consegüent. He tingut de recórrer als seus coneixements, ja que tot i ser un admirador, com deia, d’aquesta modernitat sóc incapaç de desenvolupar grans sofisticacions, llevat de les bàsiques per anar fent. Amb aquesta eina tan a l’abast, podré penjar, se’n diu així, els meus articles i posar-los a disposició de tothom, on també hi cap la possibilitat de que el lector/a hi pugui afegir els seus comentaris.
Un detall que sembla que emuli als grans diaris, on la majoria dels seus col·laboradors, sota la signatura hi apunten l’adreça del seu blog, o la del em@il. Sóc conscient que no em puc assimilar a aquestes personalitats del periodisme professional, però igualment sóc de l’opinió que un aficionat estigui en el seu dret, en quant a voler imitar als mestres. No ve per aquí la professionalitat, que un servidor pugui apuntar o deixar d’apuntar aquest detall informàtic, sinó que és la qualitat del contingut, la que determina el mestratge i el diferencia de la mera afició. Heus aquí la gran diferencia. Quan tots ens vam modernitzar, em refereixo que les noves tècniques ens afavorien la feina, el que primer varem apartar va ser la màquina d’escriure. Resulta molt pràctic escriure amb el teclat del ordinador, de posar i treure, esborrar i afegir, això sols ja ha estat un gran avanç i el resultat queda molt digne i, sobretot, pulcre, Amb la màquina era un patiment, ja que quan t’equivocaves l’original quedava fet un nyap i s’emprava molt més temps per fer el mateix. Va arribar que es treballava amb l’ordinador però es continuava anant a la redacció a lliurar l’article. Des de que el internet va estar al nostre abast, no ens cal moure’ns de casa per enviar l’escrit a la redacció i ells també es lliuren d’haver-lo de tornar a picar. Si més no aquesta modalitat, m’he referit altres vegades, ha manllevat el contacte directe amb els amics de l’impremta, d’aquí també, la possible desinformació, de la qual mig em planyia abans.
Una nit de Reis freda, ja déu fer uns quants anys, recordo que va fer també molt fred, fins i tot al matí de la festivitat varen caure unes volves de neu. Hem començat l’any amb un seguit de notícies, dolentes algunes, com els enfrontaments entre israelians i palestins. Altres de més apropades, tristes com l’obituari de mossèn Josep Nicolau i alegres com la il·lusió que genera un altre 6 de gener. En succeiran moltes altres i haurem de trampejar-ne de tots colors.

J. Y. M.

02 de gener 2009

LA FELICITAT

Durant aquests dies, de ben segur que un polsim de felicitat s’ha espargit per entre les interioritats de les nostres llars. Però diuen, també, que la felicitat no es compra ni es ven. Sortós la persona que amb una petitesa sap ésser feliç.
Hem repetit, abastament, bon Nadal i feliç any nou. Uns desitjos que formen part del protocol d’aquests dies i que en segons quins aspectes ens afectarà a tots, fins a diversificar-se i entrar en el terreny més personal. Intervenen un cúmul de circumstàncies que faran que la felicitat sigui o no del tot complaent. Sovint ho patim en les nostres famílies, tenim a favor tots els elements per a ser feliços, però.... És quan diguem que no hi ha felicitat complerta.
Estem travessant per moments difícils, d’incertesa, i això, lògicament, ens preocupa, ens fa estar neguitosos, expectants, que la nostra felicitat es ressenti i, amb ella, la implicació amb la quotidianitat de la vida. I per consegüent ens assetja el temor de no poder assolir la satisfacció que desitgem. Hi ha molts factors que, actualment distorsionen la felicitat. De segur que vindran temps millors.
Vaig trobar unes estrofes, anònimes, o a mi al menys m’ho semblen, dedicades a la felicitat, i avui que en parlo ho aprofito per portar-les a aquesta secció. Diuen així:

On vas felicitat
que matineges com la gavina
per fugir mar endins
i retornes al capvespre
com un miner amb llàgrimes negres.
On vas tan lluny a cantar-li a l’ànima
que et perds en paisatges sense nom
i retornes sense veu per a consolar.
On vas tan silenciosa
que ni ombra deixes per admirar.
On vas que atures el temps
Per amagar-te del vigor del sol
i de la tendresa de la llum.
Deixa’t sentir pels sentits.
Deixa que e temps t’acaroni.
Deixa’t de cercar-te.
I seràs feliç de ser feliç.

Aquesta estrofa final, m’encanta, resumeix un apèndix prou eloqüent de la felicitat, entesa i adaptada a una conclusió indiscutible. Ser feliç de ser feliç, és una expressió encertada. Quan a voltes sembla com si la felicitat complerta no existeix de veritat. Recordo a un amic que em comentava: “ em preocupa no saber de que preocupar-me”.
A la vila hem viscut jornades i esdeveniments que han aportat felicitat. Aquests dies, envoltats per un ambient familiar, seguim en la tònica, potser perquè les preocupacions queden aparcades. Qui més qui menys exalta: “ ja en parlarem, ja ho farem desprès de festes...”.I així queda la cosa, s’obre un parèntesis a la felicitat i s’aparquen els marrons fins a desprès de Reis.
Els veïns i comerciants del carrer Jesús, Cap de la Vila, Parellades i Platja Sant Sebastià i també a la resta de vilatans, ens embolcallarà una renovada felicitat quan les obres que es porten a terme en aquests indrets s’hagin acabat i puguem gaudir de les millores realitzades. Ara per ara, és una felicitat en suspens. Ja ho diu l’adagi: “per a presumir, a voltes, s’ha de patir”.
No sempre tot són flors i violes, ni els diners fan la felicitat. Però, caram, hi ajuden. I no és més feliç el qui més té, sinó aquell que es conforma amb el que té. Són, en definitiva, variacions sobre la felicitat.
Dintre les celebracions del Nadal, hem tingut oportunitat d’acaronar la felicitat dins un àmbit musical. La presentació d’una nova cobla, la Maricel i un nou concert de la Suburband. Són dos projectes que ens fan molt feliços i on no és menester establir comparacions amb altres realitats, el que importa és sumar i no restar. És bo per a Sitges que hi hagi una altra cobla de sardanes, com ho és aquest impuls de la banda, cada vegada amb incorporació de gent més jove i compromesa amb la música local. És un fet destacable perquè contribueix a motivar que els joves estudiïn solfeig i instrument, sabent que poden entrar a formar part d’aquestes formacions musicals. No s’imaginen vostès, el feliç que es troba un aprenent de músic, interpretant música acompanyat per altres músics i escoltant com s’acobla el que ell fa amb els altres. Però sempre sense deixar que els fums es pugin al cap, perquè les fumarades de l’èxit, també acaben distorsionant la pròpia felicitat.
Tanta repetir aquesta paraula, no obstant, passat demà, durant la nit de Reis, en el moment de despertar d’aquesta nit màgica, una immensa felicitat s’estendrà per totes i cada una de les llars sitgetanes. És la il·lusió convertida en felicitat. És el somni fet realitat. És la força de la tradició que hem de mantenir, malgrat la intromissió d’altres personatges que no formen part dels nostres costums. És l’exaltació de la innocència, que bé prou que s’anirà perdent .
Demanem a aquest any 2009 que la felicitat ens acompanyi. Sempre amb l’esperança d’un demà millor i amb la satisfacció d’haver pogut donar-li la benvinguda.
Que siguin molt feliços.

J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez